Josep Pedrol, economista
El 17 d’octubre de 1979 el govern espanyol d’Adolfo Suárez va nomenar Josep Tarradellas president provisional de la Generalitat de Catalunya, 18 dies després de derogar la llei franquista de 3 d’abril de 1938 de derogació de l’Estatut de Catalunya. Es va aprovar un nou Estatut i es van celebrar eleccions al Parlament. El 24 d’abril de 1980, Jordi Pujol va prendre possessió com a president de la Generalitat i es va iniciar la reconstrucció de l’autogovern.
En aquells dies, la Generalitat estava buida de contingut: no tenia competències, pressupost ni recursos. Així, calia primer traspassar competències, després les infraestructures i els treballadors i finalment acordar els recursos econòmics anuals. A finals d’agost es va constituir la Comissió mixta de traspassos de competències i el 14 d’octubre es van signar els primers acords.
Ramon Trias Fargas, primer conseller d’Economia i Finances, va ser nomenat president per la part catalana de la Comissió de Valoracions Econòmiques. Anys després, al febrer de 1985, va escriure un llibre on explica en primera persona el que va passar en aquelles negociacions Catalunya-Espanya.
La primera idea important és la comparació amb el País Basc: explica que és el mateix recaptar els diners i enviar el “cupo”, que que et recaptin els diners i rebre la part necessària per a prestar els serveis. Si els serveis estan ben valorats és el mateix, i si el govern espanyol és lleial, no hi ha motiu per a que no estiguin ben valorats o per a que no es compensin els desajusts. Ara ja sabem per experiència que si el govern espanyol no és lleial, certament no és el mateix.
Donats els problemes de valoracions i que el temps se’ls tirava a sobre, a finals d’any la part catalana va acceptar les quantitats proposades per l’any 1981, tot i saber que no eren recursos suficients per a Catalunya. Es va acceptar perquè l’Estat va oferir l'”efecte financer.”
Què és l’efecte financer? Amb aquesta transcripció d’una carta del Ministre d’Hisenda a Ramon Trias ho entendrem: “Por el mero crecimiento vegetativo de los ingresos del Estado -en los últimos años en torno al 20% anual- el porcentaje de participación de la Generalidad se actualizará por encima del crecimiento medio del coste efectivo de los servicios traspasados -en torno al 12 ó 15% últimamente- lo que os permitirá disponer de unos recursos adicionales importantes”.
És a dir: comencem amb subfinançament, però com que la recaptació per impostos augmentarà molt a Catalunya, aquest esforç impositiu que faran els catalans anirà directe a incrementar el finançament de la Generalitat de manera que en pocs anys es compensarà la situació inicial i millorarà cada any la qualitat dels serveis que reben els catalans.
Doncs bé, els anys 1982-83-84, a l’hora d’aplicar l’efecte financer per compensar el subfinançament inicial del sistema, el govern de l’Estat espanyol va dir que no s’aplicava, que l’augment de recaptació se’l quedava Madrid i que tot seguiria segons les valoracions ja decidides. Amb un soci lleial és d’esperar que una situació inicial de desavantatge es compensarà en el futur, però ara ja sabem que en la relació Catalunya-Espanya no ha estat així.
L’any 1985, l’exconseller d’Economia ja ens va explicar de primera mà i amb diversos exemples que el govern espanyol és un soci de qui quan ens n’hem fiat, ens ha enganyat. Desconeixem el perquè d’aquesta actitud del govern espanyol vers els catalans, però el títol del llibre de Ramon Trias Fargas és prou clar: “Narració d’una asfíxia premeditada”.
Josep Pedrol és economista
