Mentre els governs prenen mesures per lluitar contra la pandèmia de coronavirus, els grans despatxos d’advocats han trobat un filó perquè els inversors internacionals perjudicats per aquestes mesures presentin demandes milionàries contra els Estats apel·lant als acords de protecció recíproca d’inversions entre països (els ISDS, en les seves sigles en anglès). Un d’ells és la Carta de l’Energia, a la qual més de 40 inversors es van acollir per denunciar Espanya per la retallada a les renovables, que s’han saldat, de moment, amb 14 laudes condemnatoris.
Tot i la crisi sanitària sense precedents, que ha costat la vida a més de 300.000 persones al món, “els advocats insten a les grans empreses a defensar els seus beneficis i a desafiar les mesures d’emergències”. Així ho revela un estudi elaborat pel Corporate Europe Observatory (CEO), grup de recerca amb seu a Brussel·les, i el Transnational Institute (TNI), institut d’investigació i promoció de polítiques públiques, d’Amsterdam, a què ha tingut accés CincoDías.
La investigació, molt crítica amb els ISDS, als quals considera “un sistema paral·lel de justícia corporativa”, es basa en informacions públiques dels despatxos: notes a les seves pàgines webs, blocs o seminaris, en els quals expliquen als seus clients “les vastes proteccions que els acords d’inversió els ofereixen “per reclamar. Per exemple, a l’àrea de l’energia o els serveis, per la prohibició que molts governs, com Espanya, han imposat a les companyies de tallar el subministrament d’electricitat, llum, gas i aigua als consumidors vulnerables.
Pel que fa al país més afectat per la pandèmia, Itàlia, amb més 32.000 morts, l’informe fa referència a un article publicat per la firma local ArbLit el 26 de març, sobre les mesures adoptades pel Govern. Els advocats d’aquest despatx plantegen si les mesures, “mal coordinades”, de l’Executiu de Giuseppe Conte “podrien estar dins de l’abast dels tractats d’inversió entre Itàlia i altres estats”.
Tractats que només protegeixen l’inversor estranger i que pot fixar indemnitzacions no només pels perjudicis presents, sinó “per la previsió de pèrdues futures”, assenyala l’informe més, a diferència de la justícia nacional (que, en aquest cas, es regeix pels decrets excepcionals d’estat d’alarma que dóna poders amplis als governs democràtics), no tenen en compte “els interessos socials”, com en el cas de la crisi actual.
Davant el risc de reclamacions milionàries per part dels inversors i les empreses a què s’enfronten els Estats, els experts han demanat una restrcción permanent d’aquestes reclamacions pel Covid-19. També la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD ) va fer sonar les alarmes el passat 4 de maig amb aquestes declaracions: “Si bé, encara no es coneixen demandes reals de ISDS relacionats amb el coronavirus, els advocats especialitzats estan considerant nombrosos casos i escenaris molt durs”.
Preparant el terreny
La indústria de l’arbitratge, alerten CEO i TNI en la seva investigació, està preparant el terreny. Així ho demostren bufets com Quinn Emanuel, que, en un dels seus blocs, animava els inversors “a buscar alleugeriment i / o compensació per qualsevol pèrdua resultant de les mesures estatals”. En la mateixa línia es manifesta Volterra Fietta.
Més explícita resulta la signatura Ropes & Gray en aquest comentari: “els Governs han respost davant el covid-19 amb una sèrie de mesures, com les restriccions de viatges, limitacions en les operacions comercials o beneficis fiscals. Per la seva legitimitat, aquestes mesures poden afectar negativament a les empreses Al reduir la seva rendibilitat, retardar les seves operacions o ser excloses de les subvencions”. I afegeix que, per a les empreses amb accionistes estrangers, els ISDS “podrien ser una eina poderosa per recuperar o prevenir pèrdues resultants de les accions relacionades amb el Covid-19”.
Com assenyala un jurista de Reed & Smith, “molts arbitratges van sorgir de circumstàncies socials difícils, com la crisi financera de l’Argentina a principi de la dècada dels 2000 o la Primavera Àrab, el 2010.” Els danys recuperables poden ser voluminosos”, indica la signatura Sidley, especialment si es reconeixen pèrdues futures.
Segons la investigació, fins a 10 són els escenaris de reclamacions que preparen els bufets (de moment, no s’ha presentat cap). Entre ells, el sector de l’aigua (països com El Salvador o Bolívia, el Govern han donat accés a aigua corrent gratis a famílies contagiades) o el de la sanitat, amb el control temporal d’hospitals privats (com a Espanya o Irlanda), el que Quinn Emanuel consideren una expropiació indirecta, “fins i tot encara que els governs hagin pagat l’ús de les instal·lacions”.
Un front important és el de l’obligació imposada a les farmacèutiques de proporcionar llicències obligatòries, medicaments, tractaments o material assequible per als ciutadans. una qüestió rellevant de cara a la fabricació de futures vacunes.
Altres escenaris es relacionen amb la suspensió del cobrament de peatges en autopistes, el transport o el menjar gratis a certs col·lectius exposats. En aquest assumpte, el bufet Alston & Bird, augura que “els tribunals seran implacables”, encara que les mesures “poguessin semblar justes”. També, la suspensió del pagament de lloguers, de les factures d’energia per la pèrdua d’ocupació, com han fet molts governs europeus, cosa que Shearmen & Sterling considera “incompatibles amb el dret internacional”.
Altres mesures denunciables es refereixen a la crisi de deute, que podrien desembocar el control de capitals i reestructuracions que afectaria els inversors financers; a polítiques de desgravació fiscal als necessitats i l’increment d’impostos a les grans fortunes i la defensa dels seus clients davant de possibles disturbis socials derivats de la mateixa crisi.
ELS DESPATXOS COBREN UNA MITJANA CINC MILIONS DE DÒLARS PER LITIGI
Sovint, a les crisis econòmiques, financeres i d’altres, els segueix un devessall d’arbitratges, indica l’estudi del COE i TNI. Per això, advocats, com Debevoise & Plimpton o Alston & Bird, prediuen una onada de litigis contra les mesures dels països per lluitar contra el Covid-19. Uns processos que reportaran avantatjosos ingressos als arbitristes: aquests cobren una mitjana de 5 milions de dòlars per disputa (fins a 30 milions en algun cas), segons l’informe. Un altre bon negoci és el dels finançadors dels litigis, que cobreixen el cost legal de l’inversor, i que esperen un auge de demandes per Covid-19.
A Espanya, on s’acaba d’obrir una boutique especialitzada en arbitratges (la de José Antonio Caínzos, president del Centre d’Arbitratge Internacional de Madrid), tots els grans porten litigis internacionals d’inversió: Garrigues, Gómez Acebo & Pombro, Cuatrecasas, Uría i Menéndez, Antuña & Partners, Creamades, Pérez Llorca o Samaniego.
En els últims 25 anys s’han tramitat més de mil demandes (només s’inclouen les reconegudes) contra els Estats que, majoritàriament, ha guanyat l’inversor. Els tribunals arbitrals els componen tres membres: un designat per cada part i el tercer, consensuat pels dos primers.
