Dimarts, 19 Març 2019

El 97% de l’aigua de la Franja de Gaza està contaminada

|

  • A la Franja de Gaza pràcticament no hi ha aigua potable i aviat pot esdevenir un territori hostil per a la vida

Les agències humanitàries alerten que la població palestina de la Franja de Gaza és a les portes de l’abisme. Històricament, aquest territori de 40 quilòmetres de llarg per 12 d’ample situat a la riba de la Mediterrània havia estat cobdiciat pels imperis a causa dels seus recursos hídrics. Però el conflicte entre palestins i israelians de les darreres dècades ha transformat la vida a Gaza en una difícil gesta plena d’obstacles.

Darrerament, les condicions de vida s’han deteriorat paradoxalment a causa de l’escassetat d’aigua potable. Això fins al punt que l’ONU afirma que si la situació no millora, cap al 2020 Gaza podria esdevenir un territori inhabitable.

L’ONU ha fet aquesta declaració en el context del sever bloqueig econòmic que Israel i Egipte mantenen des de 2008 sobre aquest territori. Les operacions militars prèvies al bloqueig i el posterior aïllament han perjudicat la productivitat de les empreses locals i n’han debilitat notablement les infrastructures. Es calcula que les operacions militars que van tenir lloc entre 2008 i 2014 van produir unes pèrdues equivalents a tres vegades el PIB de la Franja.

Totes les dades relacionades amb Gaza són descoratjadores: més del 70% de la població pateix inseguretat alimentària i l’atur supera el 40%. Però la dada que més preocupa actualment els experts i les agències humanitàries és la relacionada amb l’escassetat d’aigua potable. En aquest sentit, els prop de 2 milions de palestins de Gaza obtenen l’aigua dels aqüífers de la costa, tot i que el 97% d’aquesta aigua no és potable. L’aigua de Gaza pateix una salinització molt alta i està contaminada. Com a conseqüència d’això, les malalties s’estenen. Entre d’altres, cada any augmenta en un 14% el nombre de pacients amb insuficiències renals. Els doctors asseguren que l’augment dels problemes de ronyó està directament relacionat amb la pobra qualitat de l’aigua.

La situació és alarmant però res no fa preveure que hagi de millorar a mig termini. L’asfixia d’Israel i Egipte, que es neguen a aixecar el bloqueig sobre Gaza mentre hi governi Hamàs, i la mala gestió dels recursos i de la situació política per part del partit islamista, condemnen els palestins de Gaza a una llarga agonia.

Aigua per al consum humà sense control sanitari

La xarxa pública d’aigua està molt deteriorada i molts palestins opten per bombejar l’aigua subterrània contaminada pel seu compte i consumir-la sense cap mena de control sanitari. Les fonts de contaminació són múltiples. La contaminació química, amb restes de pesticides i metalls pesants tòxics, se suma a una de microbiològica que té l’origen en les aigües fecals i en les residuals de l’agricultura i que augmenta els casos de malalties, de paràsits intestinals i també les colònies d’insectes.

Les aigües fecals i residuals també contaminen el 73% de la costa de Gaza. Quan les estacions depuradores van començar a deixat de funcionar a causa dels talls elèctrics, les autoritats van prendre la decisió d’abocar-ho tot directament al mar. Es calcula que cada dia s’aboquen a les platges de Gaza 100.000 metres cúbics d’aigua contaminada.

Bona part d’aquestes aigües fecals acaben filtrant-se i arriben als aqüífers. Així, els antibiòtics que la població consumeix en excés per a combatre les malalties derivades de l’aigua insalubre van a parar de nou a l’aigua en una roda interminable, tot augmentant-ne el nivell de contaminació i afeblint les defenses de la població.

L’esgotament dels recursos

L’aigua de l’aixeta que distribueixen les autoritats és sensiblement millor que la bombejada sense control per les famílies. Però la lleugera millora no converteix aquesta aigua en potable. De l’aixeta en raja la mateixa combinació d’aigua salada contaminada per les aigües fecals i carregada de pesticides de l’agricultura metalls pesats de la indústria, amb una petita aportació d’aigua potable portada des d’Israel. Moltes famílies han improvisat filtres i calderes per tractar l’aigua de l’aixeta. Però la seva bona voluntat no pot fer res per a combatre els gèrmens ni les bactèries resistents als antibiòtics. Qui s’ho pot permetre compra l’aigua en el sector privat. Tanmateix, aquesta aigua acostuma a estar dessalada, però no descontaminada.

Per tal de contrarestar aquesta tendència, les entitats i els governs estrangers que treballen en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament construeixen a Gaza equipaments per al tractament de l’aigua. Amb tot, el seu bon funcionament no es pot garantir amb seguretat perquè dependrà de la severitat del bloqueig imposat en cada moment per Egipte i Israel. Pel que fa a la regeneració dels recursos i la sostenibilitat de la seva explotació, UNICEF recomana que s’aturi temporalment l’extracció per a permetre la reconstrucció de la capa freàtica. Però cada any se segueixen bombejant 180 milions de metres cúbics d’aigua tot i que la pluja només en reposa 60.

La crisi de l’aigua és greu, però no és l’única que amenaça la delicada situació a Gaza en matèria de salut. Les restriccions imposades des de l’exterior, com els talls en el subministrament elèctric i d’hidrocarburs han arribat a forçar el tancament de diversos hospitals. Les dades en tot allò relacionat amb la salut són esfereïdores. Entre d’altres, la mortalitat neonatal –la mort dels nadons abans dels 28 dies de vida– és del 21 per 1000, enfront del 3 de la veïna Israel. Pel que fa a la mortalitat materna, és del 31 per 100.000, davant de les 2 morts a Israel. A més, prop de la meitat de peticions de sortida de Gaza per a rebre assistència mèdica fora de la Franja són denegades per les autoritats israelianes, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut.

L’actual crisi de l’aigua és el darrer exponent de la caiguda en l’abisme de la població de Gaza. Cap dada no desperta cap mena d’optimisme entre els experts i la catàstrofe a la Franja sembla que està servida.

En canvi, en la banda israeliana de la frontera l’escenari és exactament el contrari. L’aigua dolça del llac Tiberíades, al nord d’Israel, és suficient per a regar els camps del país. Amb tot, també es desalinitza aigua de mar. Se’n desalinitza tanta, que alguns municipis israelians reben més aigua de la que consumeixen i en rebutgen una part. Ara les autoritats estan planejant d’usar l’excés d’aigua desalinitzada per a emplenar el llac

Jordi Llaonart és arabista, islamòleg i periodista expert en el Pròxim Orient. Ha estudiat a les Universitats de Tunis i Damasc. Ha cobert processos electorals a Iran, Iemen, Kuwait, Bahrain, Líban, Síria, Sri Lanka i Nepal, i ha entrevistat en exclusiva els talibans i els insurgents iraquians de l’òrbita de Saddam Hussein.

Publicitat

Seguiu-nos a: