Els triglicèrids viatgers (II)

0
Foto cortesia de Ruled.me

Sempre hem sentit dir que calia abstenir-se de prendre molt colesterol amb els àpats. Recordo com em deien que només un parell o tres d’ous a la setmana perquè els ous tenen molt colesterol. Certament, en tenen molt, però la recerca ens ensenya noves coses i ens fa canviar les idees i els costums.

De moment, hi ha acord en una cosa i és que prendre més o menys colesterol en els aliments no afecta la nostra salut. La demostració científica és clara i ja s’ha retirat l’alerta sobre menjar aliments amb colesterol. Podem anar tranquils a prendre un parell d’ous encara que haguéssim pres el dia anterior, són ben sans.

Si el colesterol que mengem no té un efecte sobre el nivell de colesterol circulant al nostre organisme, què provoca l’augment de colesterol? Sembla clar que serà que en produïm més del que necessitem i que en comptes de retenir-lo dins les cèl·lules, l’enviem a voltar pel torrent sanguini i el fetge en recupera poc.

Immediatament sorgeix una pregunta. Si això és així, tenir el colesterol viatger és culpa d’una vida dissoluta, plena d’excessos, o bé d’unes característiques derivades d’uns determinats gens. La segona causa seria la que ho provoca en algunes persones, però la majoria de la població amb hipercolesterolèmia la tindrà per raons bastant avorrides, gairebé sempre allunyades del llibertinatge i la depravació. A aquests efectes és pitjor prendre’s un sucre que fumar marihuana.

Un sucre? Per aclarir això haurem de parlar dels triglicèrids que circulen per l’organisme, que recordem que són els components principals dels olis vegetals i els greixos animals. Aquestes substàncies, els triglicèrids, viatgen per l’organisme, igual que el colesterol, formant part de les lipoproteïnes (complexos macromoleculars, formats per proteïnes i lípids, entre el que destaquen el colesterol i els triglicèrids), que tenen la funció de transportar els lípids a través dels teixits per tal d’emmagatzemar energia o per cobrir les necessitats cel·lulars. És el fetge qui envia els triglicèrids allà on fan falta, però bàsicament van al teixit adipós i allà es reserven per a quan necessitem energia. La seva acumulació forma el nostre greix.

Estudis recents han demostrar que prendre greixos fa pujar el colesterol total, tant el “bo” com el “dolent”, i que, tot i que ens pugui sorprendre, fa baixar els triglicèrids. Per contra, els àpats rics en hidrats de carboni fan baixar el colesterol total, tant el “bo” (HDL-c) com el “dolent” (LDL-c), però més el “bo” que el “dolent” i que, potser també sorprenentment, fan créixer els nivells de triglicèrids.

Aquest resultat és fàcil d’explicar, perquè els hidrats de carboni acaben sent glucosa i com que. no podem conservar glucosa en quantitats grans, l’organisme té un sistema d’emmagatzemar l’energia, que és: el greix. El fetge és el responsable de fer aquesta feina i: converteix la glucosa en triglicèrids. Conforme els va sintetitzant els envia al magatzem que és el teixit adipós. Això ho fa a través de la sang amb unes proteïnes que es diuen VLDL. Per això quan mengem molts hidrats de carboni, al cap d’una estona els triglicèrids van pel torrent sanguini als teixits, especialment l’adipós.

La resposta del nostre organisme cap als greixos és diversa. Cal fer esment els diferents greixos habituals existents: el saturats, els poliinsaturats i el monoinsaturats (els trans no els considero aquí perquè són pràcticament inexistents en els aliments naturals i han d’estar completament proscrits dels aliments processats). Els greixos saturats, com el tan maleït oli de palma o el greix de porc, fan augmentar tot el colesterol, una mica més el teòric “dolent”, però per contra fan baixar els triglicèrids.

Els greixos poliinsaturats, que contenen els famosos omega-6 tan abundants en l’oli de soia, tenen sobre els nivells de colesterol un efecte similar al que tenen els greixos saturats, però menys acusat. La diferència principal és que pràcticament no fan baixar els triglicèrids.

En canvi els greixos monoinsaturats, l’oli d’oliva és l’exemple més habitual de la nostra dieta, es comporten diferent. També fan pujar el colesterol total, però fan pujar poc el “dolent” i en canvi fan pujar molt el “bo”, mentre que els triglicèrids no es veuen gaire afectats.

Prendre colesterol també fa baixar els triglicèrids. Per la seva banda, les proteïnes de la dieta no afecten en absolut ni el colesterol ni els triglicèrids.

Una altra dada que hem de tenir en compte quan estudiem el colesterol i els seus efectes sobre la salut, és que el “colesterol dolent”, LDL-c, no és homogeni, les partícules no són totes iguals. Recordem que es tracta d’un complex que conté proteïna, triglicèrids i colesterol. Les partícules seran més petites o més grosses, més denses o més lleugeres en funció de la quantitat de triglicèrids que continguin. En funció d’aquestes característiques estan classificades en quatre classes. Quan tenim pocs triglicèrids a la sang, les partícules són grans i lleugeres, quan la concentració de triglicèrids és elevada tenim les molècules d’LDL-c petites i denses. Podem, doncs, tenir el denominat “colesterol dolent” format per partícules grans i lleugeres, o petites i denses. Tanmateix, molts resultats confirmen que són les partícules petites i denses les que penetren les parets de les artèries i provoquen la formació d’ateromes.

A les analítiques que ens fan no ens donen aquesta informació. Normalment només trobem la informació sobre els nivells de: colesterol, triglicèrids, HDL-colesterol i LDL-colesterol. No ens amoïnem, podem trobar una manera aproximada de saber com són les nostres partícules de “colesterol dolent”. Només hem d’agafar el valor que ens donen per als triglicèrids i dividir-lo pel valor que ens donen per a les HDL-colesterol (ens hem de fixar en els valors que estan en unitats mg/dL). Si el resultat està per sota de 2, tenim poques partícules petites i denses. Si està per sobre de 4, en tenim moltes. Però si està per sobre de 6, ens haurem d’amoïnar bastant. Normalment, quan se sobrepassa el valor 3 segurament tenim algun problema de prediabetis tipus 2. Això s’explicaria perquè quan tenim continuadament els triglicèrids alts és perquè hem estat consumint excessius hidrats de carboni i, per aquest motiu, el pàncrees s’ha vist obligat a secretar insulina en excés, cosa que ens porta a estats prediabètics i a la llarga diabètics.

L’aterosclerosi és una malaltia inflamatòria crònica caracteritzada pel dipòsit d’ateromes a l’interior de la paret de les artèries, cosa que les fa més estretes. Quan es trenquen, s’alliberen els ateromes, plaques, que poden obstruir qualsevol vas, els més greus cor i cervell. Les plaques estan formades per residus de cèl·lules, sals càlciques, colesterol i greixos.

Per a què tingui lloc la formació de plaques a les artèries no només es necessari tenir el “colesterol dolent”, sinó que caldran dues condicions més. Una és que hi hagi algun tipus de dany a les artèries que provoqui una inflamació i que actuïn les defenses de l’organisme. L’altre és que les partícules LDL-c, el “colesterol dolent”, s’oxidin i col·laborin en la inflamació (quan diem que s’oxidin no ens referim a la molècula de colesterol, s’oxidaran altres components de la partícula com substàncies derivades dels triglicèrids amb àcids grassos poliinsaturats).

Hi ha dades que indueixen a fer pensar que unes toxines, produïdes al nostre budell, els lipopolisacàrids, podrien ser una de les causes de la inflamació i que la microbiota, la flora intestinal “dolenta”, hi jugaria també algun paper en aquesta inflamació, mentre que la flora intestinal “bona” ens protegiria.

El “colesterol dolent” oxidat és l’altra peça clau. No tots els possibles components de les partícules LDL-c és poden oxidar. Com ja vaig comentar a “Olis i greixos en la nostra alimentació”, els greixos poliinsaturats són els que s’oxiden més fàcilment, igual que els seus derivats. Però, per què s’oxiden? Les causes de l’oxidació més comunes són les espècies reactives, algunes són els populars “radicals lliures”. Una de les raons de produir més espècies reactives del compte és la sobrealimentació. Les persones obeses tenen gran tendència a oxidar les LDL-c i a patir arteriosclerosi.

Per tant la combinació de partícules de “colesterol dolent” oxidades i la inflamació de l’organisme són l’origen dels problemes cardiovasculars.

Què hem de fer i què no hem de fer? No és fàcil donar consells especialment quan algunes de les idees contradiuen la praxis mèdica més habitual i és per això que em limitaré a comentar algunes idees bàsiques que ajudarien a evitar el dany a les nostres artèries.

La primera idea és tenir una bona flora intestinal ja que és bàsic per prevenir la inflamació i altres danys orgànics. Per aconseguir-ho cal prendre fibra. Si afegiu als vostres àpats llavors de sèsam, cànem, sàlvia hispànica (xia) i llinosa fareu molt bé, perquè algunes d’aquestes llavors, a més de afavorir la microbiota bona, tenen molts àcids grassos omega-3 que, aquests sí, produeixen substàncies antiinflamatòries

La segona idea es la de reduir els hidrats de carboni, especialment els refinats i no prendre’ls al vespre ajudarà a reduir els triglicèrids i això comportarà partícules de LDL-c més grans.

Tampoc no feu gaire cas de les dures acusacions que reben els greixos saturats i no us priveu gaire de prendre’n si us vénen de gust. No us farà mal una torrada (o dues) amb mantega, al matí és clar per evitar els hidrats de carboni del pa al vespre. Sempre és molt millor el greix que el sucre. En canvi obvieu al màxim els àcids grassos poliinsaturats omega-6. O sigui, deixeu que l’oli de soia i de gira-sol es quedi a Estats Units. Ells el van popularitzar, però s’ha demostrat que l’oli de soia té efectes desastrosos. A banda, els conreus de soia destrueixen més massa forestal que els de palma, podeu preguntar als habitants de l’Amazònia. Aquests olis, soia especialment, són els que s’oxiden. En canvi l’oli de palma, a més de palmític, que no és nociu, té una elevada quantitat d’àcid oleic. Cap mal.

L’última recomanació d’avui és que prengueu oli d’oliva que farà que el “colesterol bo” augmenti.

Si us han diagnosticat que podríeu tenir problemes per culpa del colesterol, abans de prendre estatines i altres “remeis”, doneu una oportunitat al vostre cos amb una bona dieta. Potser us estalviareu una medicació amb molts efectes secundaris.

Un altre dia ja parlaré de les estatines.

Enric I. Canela és catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular, ha ocupat diferents càrrecs acadèmics entre ells director del departament de Bioquímica i Biologia Molecular, president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques, vicerector d’Economia i Organització, vicerector de Política Científica i director de l’Escola de Doctorat. Investiga en Neurobiologia Molecular i és especialista en Bioquímica de la Nutrició.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here