Recollim de les pàgines econòmiques de EL PAÍS un article sobre el fet que Txèquia hagi superat l’Estat Espanyol en el PIB per habitant, o sigui que ja es pot dir que els txecs són més rics que els súbdits del regne d’Espanya. Així, la República Txeca, un país que en els anys noranta sortia del comunisme i era un terç menys ric que Espanya, ha aconseguit en tres dècades batre l’economia espanyola en PIB per càpita, corregit pel poder de compra. I Estònia, Lituània i Eslovènia són a prop. El sorpasso constata un fracàs d’Espanya, que abans de la crisi del 2008, propulsada per la bombolla, sí que havia retallat distància amb els països més avançats. No obstant això, des de llavors perd posicions amb el nord, s’estanca amb Itàlia i França i li mengen terreny els de l’est.
En els últims trenta anys Espanya ha elevat un 50% el seu PIB per càpita. No obstant això, altres països han crescut molt més. Els més avantatjats de l’Europa oriental ja amenacen de superar a l’economia espanyola. És més: la bretxa que separa Espanya d’Alemanya ha augmentat des de la Gran Recessió fins a nivells de 1997. I, per tant, en els gairebé vint anys de l’euro no hi ha hagut convergència amb els alemanys. Continuen sent al voltant d’un 25% més rics. El professor Santiago Niño Becerra, a més de les raons de l’article i que més avall es desgranen, ha tuitat que la separació amb Eslovàquia hi té també molt a veure:
El de la Rep. Checa es un ejemplo de que separarse de Eslovaquia le convino: hoy el PIB pc de la R. Ch. es de 93 y el de Eslo., 70. (UE 27 = 100). Checoslovaquia no hubiese llegado a esa cota. https://t.co/qEipBHZmi5
— Santiago Niño (@sninobecerra) February 8, 2021
A finals de 2007, el president José Luis Rodríguez Zapatero va proclamar el sorpasso d’Espanya a Itàlia. Segons les dades que havia recollit llavors Eurostat, els espanyols avançaven per primera vegada als italians en PIB per habitant ajustat per la capacitat adquisitiva. Amb la mitjana de la UE sent 100, Espanya escalava fins al 105% de la mitjana comunitària, és a dir, produïa un 5% més-, mentre que Itàlia queia al 103%. En el pic de la bombolla immobiliària, l’economia espanyola batia la transalpina, estancada des de finals dels noranta. L’Executiu de Zapatero va vendre en aquell temps que per fi s’havia convergit amb la UE després de vint-i-un anys de pertinença d’Espanya a la Unió i amb bombo i platerets es demanava que Espanya entrés al G7, al club dels països més rics.
No obstant això, poc després la Gran Recessió va passar factura. I les xifres del PIB espanyol van ser a posteriori corregides amb força a la baixa. Un cop aplicats aquests ajustos sobre les estadístiques de 2006 i 2007, Espanya mai va aconseguir la fita de superar a Itàlia, segons es reflecteix ara en els números d’Eurostat. En el moment que va estar més a prop, allà per 2007, Espanya es va anotar un 103% de la mitjana comunitària, quatre punts per sota del 107% d’Itàlia. Ara es col·loca amb els números de 2019 en el 91%. I els italians, en el 96%. Els dos països han perdut posicions respecte a la mitjana de la Unió.
Txèquia s’avança
I mentre el focus era a la bota transalpina, diverses economies de l’est d’Europa han sobrepassat a Espanya o estan a punt de fer-ho. Les dades d’Eurostat estan corregits per la capacitat adquisitiva i són els que fa servir la UE per repartir els fons europeus. Però també expliquen la mateixa història dels de l’OCDE o els de l’FMI. Segons les dades de l’agència estadística europea recentment actualitzades, la República Txeca va sobrepassar a Espanya entre 2018 i 2019. Segons l’OCDE, l’avançament va ocórrer en 2019. I en les xifres de l’FMI que va publicar a la tardor, ho va fer en 2020.
D’acord amb les estimacions de l’OCDE, els espanyols van obtenir el 2019 un PIB per càpita de 38.128 dòlars (31.644 euros), per sota dels 38.152 dòlars dels txecs. Així, aquesta tendència ha ocorregut al marge de la pandèmia. Què ha passat perquè un país que fa trenta anys produïa per persona un terç menys que Espanya ara sigui més ric? Gran part del mèrit dels txecs es resumeix en el fet que han sabut convertir-se en una subcontracta industrial d’Alemanya. La indústria i el sector exterior tenen un pes molt superior al seu producte interior brut.
La comparativa amb les estadístiques txeques ofereix altres pistes significatives. L’atur de país centreeuropeu és del 3% davant el 16% d’Espanya. La temporalitat és menys de la meitat. I en conseqüència la desigualtat és molt menor fins i tot amb un sistema fiscal menys redistributiu. “Entre 1980 i 2019 la taxa d’atur d’Espanya ha estat gairebé del 17%. Si aconseguíssim baixar-la en 10 punts adoptant reformes que canviïn el funcionament del mercat de treball i dels mercats de béns i serveis, el PIB espanyol creixeria un 13% més, una xifra superior al que s’espera aconseguir amb els fons europeus”, apunta Rafael Doménech, economista de BBVA.
La formació
La formació també és decisiva. A Espanya un 30% dels adults joves només tenen com a màxim l’ensenyament secundari obligatori. En Txèquia aquesta xifra de persones poc qualificades descendeix fins al 7%. Malgrat que posseeixen gairebé el mateix percentatge d’universitaris que a Espanya, hi ha molts més txecs que han cursat l’FP. A més, Txèquia gasta mig punt de PIB més a l’any que Espanya en R+D. I les seves finances públiques estan més sanejades. Abans de la pandèmia comptava amb un lleuger superàvit públic i el seu deute se situava en el 30% del PIB enfront del 95% d’Espanya.
Des de 1997, la República Txeca ha retallat la bretxa amb Alemanya des del -40% fins al -23%. En canvi, Espanya segueix en el -23%. El més lògic és que un país que vagi per darrere creixi més ràpidament en anar incorporant les tecnologies i pràctiques de les economies capdavanteres. Tot i que Espanya sí que va retallar distància amb els països més rics fins a l’esclat de la bombolla, a partir de llavors la diferència amb aquests s’ha ampliat, es manté igual respecte a França i Itàlia, dos països caracteritzats per l’al·lèrgia a les reformes, i li mengen el terreny els de l’est.
Com explica el llibre Creixement i ocupació, de l’economista Juan Francisco Jimeno, la bretxa del PIB per càpita s’ha d’entendre gairebé a parts iguals entre dos factors: un major atur i una menor productivitat. “Hem crescut a força d’augmentar el nombre de gent treballant i d’invertir en activitats poc productives com la construcció, però no millorant l’eficiència i la productivitat”, assenyala l’historiador econòmic Leandro Prats de l’Escosura. El diagnòstic generalitzat entre els economistes és que la formació és inadequada i que la legislació segmenta l’ocupació entre indefinits i temporals, el que no afavoreix ni la progressió laboral, ni la inversió en capital humà, ni les millores d’eficiència en les empreses.
La productivitat, un terme que sona a eteri, però que a llarg termini és molt important perquè defineix la renda dels països, és un capítol pendent. No figura com un objectiu de país o dels polítics. I prova d’això és que tot i la recomanació europea de 2016 Espanya no ha creat un consell de la productivitat, una institució que ja existeix a França, Alemanya, Holanda o Dinamarca.
