La prova més fefaent que els dirigents egipcis han renunciat a afrontar i resoldre els problemes d’Egipte és la seva fugida endavant amb l’inici de la construcció d’una nova capital al mig del desert, d’una ciutat tant gran i moderna com Singapur pensada per allotjar-hi les famílies benestants del país.
El Caire s’ha convertit en una urbs indomable caracteritzada pels problemes derivats de la superpoblació, com l’urbanisme informal, la pol·lució, la inseguretat, les congestions de trànsit i el soroll. Per això, el govern ha decidit traslladar tot l’aparell de l’Estat i uns 6 milions d’habitants lluny del caos que regna a la capital i començar una nova vida a 60 quilòmetres a l’est del Caire.
El projecte va ser presentat pel president egipci Abdul-Fattah al-Sisi l’any 2015. Tot just ha començat a prendre forma sobre el terreny i no hi faltarà de res. Està prevista la construcció d’un aeroport internacional, una desena d’universitats, un espai verd el doble de gran que Central Park, un parc temàtic quatre vegades més gran que Disneylàndia, 663 hospitals, 1.250 mesquites i esglésies i més d’1 milió d’habitatges.
Egipte té un llarg historial de construcció de nous suburbis per descongestionar la capital. Es tracta de barris residencials pensats per a la classe mitjana que, en la majoria dels casos, no han tingut l’èxit esperat. Per exemple, la ciutat satèl·lit New Cairo va ser concebuda per acollir 6 milions de persones, però només hi viuen unes 200.000.
La construcció de la nova capital va més enllà. Supera en ambició tots els projectes precedents perquè no es tracta simplement de construir nous barris residencials. En aquest cas, el govern pretén traslladar fora del Caire els centres de poder, de decisió i de treball que en depenen. És a dir, totes les instal·lacions governamentals i les seus diplomàtiques estrangeres. Sisi va dir que costaria 45.000 milions de dòlars i que estaria finalitzada el 2020, gràcies al finançament de la companyia China Fortune Land Development.
Arquitectes i ciutadans del Caire es demanen per què el govern no inverteix en la millora i la reforma dels edificis, els carrers, els barris i les infraestructures existents, en comptes d’abocar els seus recursos a un projecte tan ambiciós i desmesurat que corre el risc d’acabar sent un fracàs. El Caire és actualment una ciutat deixada, amb un cert aire de decadència. Molts creuen que, si la nova capital esdevé una realitat, el procés d’abandonament i de degradació del vell Caire s’accelerarà.
Els problemes de la superpoblació
Molts egipcis es refereixen al Caire amb la mateixa paraula amb què anomenen el país: “Misr”. Podríem dir que, per als cairotes, el Caire és Egipte i Egipte és el Caire. Aquesta identificació és una metàfora de l’orgull capitalí, però cada dia és més a prop d’esdevenir una descripció del país. Actualment, més de 22 milions de persones viuen en l’àrea metropolitana del Caire, cosa que representa el 23 per cent dels 92 milions d’egipcis. El procés de concentració de la població a la capital com més va més s’accelera. Només en 2017 va augmentar en 500.000 habitants, cosa que la converteix en la ciutat amb major creixement del món. El 2050 es preveu que la població del Caire superarà els 40 milions d’habitants.
L’alta densitat de població no és un fenomen exclusiu de la capital. Els egipcis viuen concentrats en un dels punts de major densitat del món. L’àrea total d’Egipte és d’1.000.000 quilòmetres quadrats, amb una densitat de 96 habitants per quilòmetre quadrat. Però aquest càlcul obvia el fet que el 97% del territori està poc o gens habitat.
El 96% de la població està concentrada en els 30.000 quilòmetres quadrats que ocupen les ribes del Nil i el seu delta, la resta és desert. La densitat d’aquesta zona altament poblada és de 3.082 habitants per quilòmetre quadrat, 3 vegades més alta que la superpoblada Bangladesh, i 7,5 vegades la dels Països Baixo, que és el país Europeu amb major densitat de població.
Economia en mans de l’exèrcit
Un 70 per cent dels egipcis viuen de l’agricultura. Però curiosament, tot i la ingent mà d’obra abocada al camp, el país amb prou feines produeix la meitat dels aliments que consumeix. Com a conseqüència d’això, la meitat de la població té una dieta insuficient. Però com a mínim els més pobres es poden alimentar perquè l’Estat subvenciona el preu de molts aliments. Això ho fa a costa de l’enorme dèficit i de sacrificar els ajuts internacionals que haurien d’anar destinats al desenvolupament.
A mitjan segle XX, el Caire era una ciutat elegant que atreia viatgers i artistes. Egipte era una potència regional i la seva capital s’erigia com un dels centres de poder mundial. La nacionalització del Canal de Suez per part del president Gamal Abd al-Nasr i l’alça dels preus del petroli garantien el progrés i el creixement de tota la regió. En són testimonis els fastuosos edificis i les infraestructures, que fa cinquanta anys era el símbol d’una nova era. Els mateixos edificis són ara, en canvi, el reflex de la decadència. Tot és brut, les grans avingudes estan mal asfaltades i plenes d’esvorancs i els grans edificis senyorials mostren façanes malmeses pel pas del temps, tenen ascensors que no funcionen, escales on hi falten graons.
La poca qualificació de bona part del egipcis no fa preveure un futur millor. Prop de la meitat són analfabets. L’atur oficial és d’un 15 per cent, però cal tenir en compte que el govern només té registrats com a població activa la meitat dels egipcis en edat de treballar. A Egipte ens podem refiar tant de les dades oficials com de l’opinió expressada per qualsevol egipci en una conversa informal. Per tant, podem intuir que fins a un terç de la població no té feina.
Aquest panorama és, en part, responsabilitat dels governs militars que han rapinyat els diners de l’Estat. També hi ha influït la seva mala planificació, perquè els militars es dediquen a imposar polítiques de control sobre l’economia, i no s’han molestat a fomentar la productivitat. De fet, els militars són els primers que haurien de contribuir a aixecar el país, però només es preocupen d’omplir-se les butxaques.
El poder econòmic de l’exèrcit es remunta a l’època de Nasr, que el 1952 va fer un cop d’estat militar i va promoure un pla de nacionalització de les empreses. Al capdavant de les indústries hi va col·locar militars que van crear tota la xarxa de corrupció que encara té atrapat Egipte i que van portar l’economia del país al desastre. El successor de Nasr, el coronel Anwar al-Sadat, va allunyar-se de les polítiques socialistes del seu predecessor i de la Unió Soviètica i va mirar de liberalitzar l’economia amb un seguit de privatitzacions que no van acabar d’agradar els militars. De fet, el nombre de militars en les posicions de poder va disminuir.
Sadat va ser assassinat el 1981 pel grup Gihad Islàmic durant una desfilada militar. La responsabilitat de l’atemptat és dels islamistes, però cal tenir present que Sadat també tenia enemics dins l’exèrcit.
La mort de Sadat va donar pas a una nova època d’expansió dels negocis militars. En aquella època es van fundar els conglomerats, grups d’empreses que es dediquen a diverses activitats econòmiques, sota el control del Ministeri de Defensa i Producció Militar que han controlat l’economia del país fins als nostres dies.
El president que el succeí, Hosni Mubàrak, es va trobar que Sadat havia fet les paus amb Israel i va crear noves indústries i empreses per col·locar-hi els milers i milers de soldats que ja no necessitava a l’exèrcit. No es podia arriscar de deixar-los a l’atur, perquè als anys 80 el mercat de treball ja estava saturat de gent jove sense feina. Aquestes empreses es van beneficiar d’ajuts i exempcions fiscals. I, a sobre, mai no han pagat impostos. Estan exemptes dels impostos relatius a la propietat, a l’activitat, a la importació i a les vendes. A més a més, en aquestes empreses hi treballen molts soldats a canvi d’un sou míser, cosa que augmenta exponencialment el greuge vers les iniciatives privades que gosen competir en un mercat tant viciat i trampós com l’egipci.
Aquest imperi dirigit pels generals ha crescut a l’ombra de les ajudes estatals i ningú no en coneix la magnitud ni el volum de negoci. Hi ha analistes que asseguren que les empreses controlades pels militars representen el 40 per cent de l’economia. Però això no es pot saber. Si féssim una llista de les coses més prohibides a Egipte, a dalt de tot hi posaríem la investigació o la divulgació de dades sobre aquest tema.
En aquestes circumstàncies, què pot fer Egipte per sortir de la misèria? En principi una emigració massiva els ajudaria molt. Això reduiria la pressió interna i generaria oportunitats professionals a l’interior del país. Per la seva banda, els expatriats reforçarien l’economia nacional amb els diners que enviessin a la família. Milers d’egipcis han anat les darreres dècades a treballar fora, sobretot al golf Pèrsic. A l’Aràbia Saudita n’hi ha 3 milions, a Jordània 1,5 milions, abans de la guerra a Líbia n’hi havia 1 milió i als Emirats Àrabs Units, 750.000. En total, uns 10 milions d’egipcis viuen a l’estranger.
Tenim l’exemple d’un altre país amb una població similar a la d’Egipte que fa uns anys també s’enfonsava en la misèria per culpa de la superpoblació i per dècades de governs extremadament corruptes i repressors. Aquest país va començar a aixecar el cap, en part, gràcies a l’emigració de multitud dels seus joves. Des dels anys 80 han emigrat als Estats Units més de deu milions de mexicans. Però tot i que les xifres de Mèxic són similars a les d’Egipte, encara no són suficients per al país africà.
La fugaç presidència de l’islamista Muhammad Morsi entre 2012 i 2013 no va poder alterar aquesta situació. La destitució de Morsi per la força i l’arribada al poder del comandant Sisi el 2014 ha impulsat de nou el paper de l’exèrcit en l’economia. Durant el seu mandat, les forces armades han diversificat les seves operacions. Aquesta vegada ha crescut molt significativament la seva participació en els camps de l’energia i l’obra pública. El projecte més important dels quals ha estat l’ampliació del Canal de Suez.
El creixent paper de les empreses vinculades a l’exèrcit en l’economia atorga als militars un poder que creix de forma exponencial. Això, al seu torn justifica la dimensió de les forces armades. Egipte disposa de 438.000 soldats en actiu, cosa que el converteix en el desè exèrcit del món. Això sense comptar els 400.000 paramilitars de les Forces Centrals de Seguretat i els 480.000 soldats a la reserva.
A més a més, l’obra pública construïda per empreses vinculades als militars resta per sempre més sota control militar. La Constitució del 2014 les posa sota jurisdicció militar per ser considerades vitals per a la seguretat nacional. Des del 2016, aquesta consideració s’ha ampliat a les terres adjacents a les carreteres construïdes per l’exèrcit, fent que els militars en tinguin el control absolut. Això no és tot. Els privilegis dels militars i l’opacitat al voltant dels negocis de l’exèrcit no para d’augmentar. Per exemple, des de 2011 els militars, en actiu i retirats, són immunes a la justícia ordinària i només poden ser jutjats per tribunals militars. A més a més, la Constitució de 2014 estipula que només el Consell de Defensa Nacional, format quasi exclusivament per membres de les forces armades, pot conèixer i decidir sobre el pressupost de Defensa.
Tot plegat representa una amenaça constant sobre l’economia dels egipcis. Com més s’amplien els tentacles de la indústria controlada pels militars més petit és el marge per a liberalitzar l’economia. Cada cop es redueix més l’espai per la iniciativa privada, per la creació d’ocupació i disminueix la transparència d’un règim ja de per si opac i extremadament burocratitzat.
La Iniciativa del Cinturó i de la Ruta de la Seda
La gran inversió xinesa en el projecte de la nova capital d’Egipte té molt a veure amb la Iniciativa del Cinturó i de la Ruta de la Seda llençada el 2013 pel govern de Pequín. Es tracta d’un projecte polític-econòmic d’integració econòmica i comercial que vol garantir i reforçar la comunicació directa entre Àsia i Europa amb l’objectiu d’afeblir l’hegemonia nord-americana a la regió.
Des que es va fer l’anunci de la Iniciativa del Cinturó, el president Sisi ha visitat dues vegades la Xina a la recerca d’una aliança alternativa als Estats Units, i la presència xinesa a Egipte ha augmentat de forma significativa.
Una de les conseqüències d’aquest apropament ha estat la construcció d’un segon canal a Suez i l’ampliació de la profunditat de l’antic. En el moment de la inauguració, el 6 d’agost de 2015, es va anunciar que la reducció del temps d’espera dels vaixells que el travessen doblaria el trànsit i el benefici econòmic provinent d’aquesta infraestructura en menys de 10 anys. Les autoritats preveien que els ingressos passarien de 5.300 milions de dòlars el 2014, a 13.400 milions el 2023. Però tres anys després de la inauguració encara no s’han complert les expectatives. De fet, el juny de 2017 es van assolir els 427,2 milions de dòlars d’ingressos, només un 2% més que el mateix mes de l’any anterior, però menys que al maig. En vistes d’això, l’Autoritat del Canal de Suez ha decidit no fer públiques més dades econòmiques sobre els ingressos que reporta aquesta infraestructura.
L’aparent fracàs del projecte és conseqüència del fet que el vell canal mai no s’havia arribat a usar a la màxima capacitat. Tampoc no es van fer els estudis de viabilitat econòmica preceptius d’una inversió faraònica de més de 8.500 milions de dòlars captats a través de bons amb un generós interès anual del 12%. Això, a més de les amenaces mediambientals. Però tot això és problema d’Egipte. Mentre que la Xina ja s’ha assegurat l’ampliació i modernització d’una de les principals vies per les quals exporta els seus productes a Europa i per la que actualment transita el 7% del comerç mundial.
El govern egipci vol compensar la manca de rendibilitat d’aquesta inversió i redreçar la situació econòmica que se’n deriva amb un nou projecte multimilionari. Ha presentat un ambiciós pla per al desenvolupament d’una zona econòmica a les ribes del canal que comptarà, entre d’altres, amb una forta presència de Rússia (4.600 milions de dòlars). Es tracta d’un centre industrial i logístic que inclou quatre túnels i dos ponts flotants que connectaran les parts africana i asiàtica d’Egipte, així com un projecte de piscicultura amb 4.440 aquaris per produir 700.000 tones de peix l’any.
Les autoritats egípcies creuen que el seu país mereix per situació geogràfica i per història formar part i ser un dels punts clau de la nova ruta de la seda marítima. El premi a la situació geogràfica ha estat la inversió estrangera que ha fet possible l’ampliació del Canal de Suez. Pel que fa al reconeixement d’Egipte com un actor històricament important en l’escena internacional, els xinesos han volgut fer feliços els militars invertint a través de la companyia China Fortune Land Development en la construcció de la nova capital.
Però l’èxit d’aquest ambiciós projecte dependrà dels interessos de la Xina en els propers anys i de la bona gestió per part de les autoritats egípcies del pressupost que s’hi dedica. Pel que fa a l’opinió i la resposta social de bona part dels cairotes a la fugida a 60 quilòmetres dels egipcis rics, dels seus recursos i de les seves inversions, això és una incògnita. L’elit del país no les té presents en els seus càlculs perquè no té cap interès a conèixer-les.
Jordi Llaonart és arabista, islamòleg i periodista expert en el Pròxim Orient. Ha estudiat a les Universitats de Tunis i Damasc. Ha cobert processos electorals a Iran, Iemen, Kuwait, Bahrain, Líban, Síria, Sri Lanka i Nepal, i ha entrevistat en exclusiva els talibans i els insurgents iraquians de l’òrbita de Saddam Hussein.