L’economia del port libanès de Trípoli, amenaçada pel sectarisme a Síria

0
Port de Trípoli

L’anàlisi de la realitat econòmica d’un país no es pot limitar a l’estudi dels factors estrictament materials. És a dir, aquells que poden ser mesurats i que estan relacionats amb els recursos naturals, la situació geogràfica, el teixit empresarial, les estructures polítiques i les infraestructures.

De vegades els factors més rellevants per a entendre la prosperitat o la decadència econòmica de certs països o ciutats té a veure, sobretot, amb elements més eteris, com els socials, antropològics i religiosos. És a dir, amb el factor humà. Aquest és el cas del Líban, sotmès a una enorme pressió interna i externa a causa de les complexes relacions entre les diverses comunitats religioses que conformen la seva societat.

En aquest article descriurem el cas de la ciutat libanesa de Trípoli, que il·lustra a la perfecció la vinculació i la interdependència entre l’economia i el conflicte comunitari. També veurem com la influència dels enfrontaments sectaris en l’economia de la segona ciutat del Líban creix exponencialment a causa de l’ombra amenaçadora de la veïna Síria. Especialment a causa del recent tomb demogràfic que ha patit la ciutat d’Homs, amb la qual Trípoli ha mantingut una històrica relació de comerç i intercanvi.

Esperances de progrés

A Trípoli esperen amb impaciència la fi de la guerra i l’inici de la reconstrucció a Síria. Confien que la revitalització del país veí els reportarà grans beneficis. El port de la segona ciutat del Líban està immers en un procés d’expansió que li permetrà passar de la gestió de 4 a 6 milions de tones de mercaderies en dos anys.

Trípoli ha estat tradicionalment el port d’entrada de mercaderies a la ciutat siriana d’Homs, una de les més afectades pels set anys de conflicte. Amb aquest antecedents, les autoritats locals creuen que es perfila per a ser el futur punt d’entrada de bona part dels materials de construcció que hauran d’arribar a Síria en els propers anys.

Algunes fonts apunten que el marge de creixement és més gran. Es calcula que la reconstrucció generarà una demanda anual de 30 milions de tones de mercaderies. El port libanès Trípoli i el sirià de Latakia, que són els dos que abasteixen el nord del país, només poden assumir-ne la meitat.

Per tot això, la gent de Trípoli té grans esperances que la fi de la guerra els aportarà prosperitat. Fins i tot els petits tallers del Líban hi veuen una gran oportunitat de negoci perquè a Síria tot és destruït. En bona part del país veí, no hi resten ni edificis, ni fàbriques, ni tallers. L’ONU calcula que la reconstrucció de Síria superarà els 250.000 milions de dòlars. Són molts diners i, per tant, hi ha moltes possibilitats que els encàrrecs de feina arribin a moltes empreses.

Molts creuen que els beneficis per la reconstrucció convertiran la ciutat en un gran centre econòmic i comercial regional, tot i que ara es vegi arrossegada a la pobresa. De fet, aquest ha estat el seu paper al llarg de la història. Des de la construcció del port per part dels fenicis, al segle IX a.C., passant per l’Edat Mitjana i fins a l’Imperi Otomà, Trípoli ha estat un dels principals ports que ha connectat la riba oriental de la Mediterrània amb Europa i el nord d’Àfrica. En són testimonis la ciutadella medieval, les seves velles mesquites i els seus elegants banys del temps dels mamelucs. Això hi va fer aparèixer un important teixit industrial.

Una ciutat en decadència

Però el segle XX ha empès la ciutat a una espiral cap a la pobresa. En les darreres dècades, Trípoli ha estat una ciutat marginada per les autoritats de Beirut a causa del caràcter eminentment musulmà sunnita de la seva població. Això en un país on tradicionalment han tingut un pes especial els grups i partits cristians maronites i musulmans xiïtes.

La guerra civil que va castigar el país entre 1975 i 1990 va marcar un punt d’inflexió cap a la decadència. La ciutat va acollir diversos grups que s’havien oposat als vencedors d’aquella guerra i els esforços posteriors de reconstrucció es van desviar principalment cap a Beirut. Com a conseqüència d’això, tot i ser el segon port del país, el 90 per cent del transport marítim del país l’absorbeix el port de la capital. A més, el 51 per cent de la població de Trípoli viu en extrema pobresa i l’atur s’acosta al 35 per cent.

Paradoxalment, algunes de les famílies més riques del país són de Trípoli i han abocat molts diners a la ciutat. Però no han invertit en el seu teixit econòmic. Els diners han servit per comprar la fidelitat de bandes o líders locals, o bé per finançar serveis bàsics per la població més pobra. D’altra banda, l’economia submergida al Líban supera el 30%, xifra que, segons algunes fonts, a Trípoli s’enfila fins al 70%.

L’element humà

Trípoli és a prop de Síria i tradicionalment ha subministrat tota mena de productes a les ciutats del nord-oest d’aquest país. Especialment a la ciutat d’Homs. De fet, Trípoli està més estretament lligada per història, geografia i societat a Homs i la veïna Hama que a la pròpia capital del Líban, Beirut.

En aquest sentit, Trípoli ho té tot per a ser un centre de referència i beneficiar-se de la reconstrucció de Síria. Paradoxalment, té tots els números per quedar fora del repartiment del pastís sirià perquè topa amb l’element humà. El port libanès és un dels principals nuclis urbans de població àrab musulmana sunnita del Líban i que més suport ha donat als rebels sirians.

Per això, si volem analitzar les possibilitats d’èxit del teixit empresarial de Trípoli en la Síria de la postguerra hem de conèixer la situació i les expectatives de futur de la seva germana a l’altra banda de la frontera, de la ciutat d’Homs.

La batalla d’Homs

Homs va ser des de l’inici de les revoltes contra el règim del president Baixar al-Assad, l’any 2011, un dels centres neuràlgics dels rebels. L’ofensiva llençada per l’exèrcit sirià per recuperar la tercera ciutat del país va ser un dels capítols més sagnants de la guerra. La batalla per Homs s’emmarca en una lluita intercomunitària derivada d’una sèrie de canvis econòmics i demogràfics que havien alterat en pocs anys la fesomia de la ciutat.

Homs sempre havia estat una ciutat de clara majoria musulmana sunnita, però les darreres dècades ha rebut un flux de població rural molt important formada per pagesos alauites, que són majoritaris a les zones rurals de l’àrea d’influència d’Homs. El president Baixar al-Assad i bona part de la cúpula del règim sirià pertany a la comunitat alauita.

L’arribada d’alauites pobres de les zones rurals va elevar, en pocs anys, el percentatge d’aquest grup religiós fins a un terç de la població total d’Homs abans de la guerra. Això va augmentar la tensió social, ja que els sunnites veien el desembarcament alauita en els seus barris com un cavall de Troia al servei del règim.

Immigració alauita

Tot i que l’emigració ha estat una necessitat per a moltes famílies, les sospites dels sunnites d’Homs estan fonamentades. Cal tenir present que, en certs moments, els moviments de població han estat planificats des de la cúpula del règim per provocar tombs demogràfics en grans ciutats a favor d’una determinada comunitat religiosa. En el cas d’Homs, als anys 80, el general Rifaat al-Assad, oncle de l’actual president, va fomentar i dirigir un pla per a afavorir la penetració de població alauita a l’interior del nucli urbà.

L’actual guerra ha culminat aquest vell pla. Els combats iniciats el 2011 s’han concentrat en els barris sunnites i la població que ha abandonat la ciutat pertany bàsicament a aquesta comunitat.

Homs ja havia estat escenari de violència sectària entre sunnites i alauites en altres moments de la història. El 1964, l’any següent a la presa del poder per part del partit Baas, que comptava a les seves files amb una presència alauita molt significativa, s’hi van produir combats entre les dues comunitats.

Els alauites han comptat des de fa dècades amb el suport d’algunes famílies riques sunnites d’Homs, fet que augmenta el sentiment d’injustícia entre les classes populars de la ciutat, que han vist com les seves condicions de vida es deterioren en benefici d’uns germans sunnites que s’han venut a l’enemic.

Per exemple, l’esposa del president Baixar pertany a una família sunnita d’Homs, però la primera dama mai no ha estat mai benvinguda a la ciutat. Fins a l’extrem que, l’any 2010, abans de l’inici de la revolta, es rumorejava que Asma al-Assad no va poder visitar la tomba de la seva mare en motiu de l’aniversari de la seva mort, per motius de seguretat.

Els contractes seran pels aliats 

Les darreres setmanes, l’exèrcit sirià ha aconseguit controlar bona part de la regió de Guta Oriental, el darrer gran baluard dels rebels a la rodalia de Damasc. Amb aquesta victòria, el govern està culminant la recuperació de les zones més poblades i ha acabat de convèncer governs i analistes que la victòria caurà tard o d’hora del seu costat.

Un cop el món polític i la diplomàcia ha assumit aquesta evidència, la comunitat internacional comença a discutir les qüestions relacionades amb la reconstrucció del país. Això tant pel que fa a la inversió necessària com a les empreses que s’hi beneficiaran.

Encara no està clar d’on sortiran tots els fons necessaris. Però el govern de Síria ja ha informat que no contractarà empreses de països que hagin donat suport a la revolta que ha portat el país a la guerra civil. A nivell mundial, això afecta les companyies dels països que obertament han donat suport a la revolta i han declarat la seva oposició al president Baixar al-Assad. Bàsicament els Estats Units, els països europeus i les monarquies del golf Pèrsic.

Mentre que a nivell local i regional, la pluja de milions que tard o d’hora permetrà reconstruir Síria donarà l’esquena a empresaris, famílies i ciutats que des del 2011 s’han alçat contra el règim de Damasc. Això perjudicarà les famílies sunnites que han perdut el control de la ciutat d’Homs a mans dels alauites i, de retruc, la regió sunnita del Líban i la seva capital, Trípoli.

Jordi Llaonart és arabista, islamòleg i periodista expert en el Pròxim Orient. Ha estudiat a les Universitats de Tunis i Damasc. Ha cobert processos electorals a Iran, Iemen, Kuwait, Bahrain, Líban, Síria, Sri Lanka i Nepal, i ha entrevistat en exclusiva els talibans i els insurgents iraquians de l’òrbita de Saddam Hussein.

FER UN COMENTARI