dilluns, 24 setembre 2018

Erdogan convoca eleccions a contrarellotge per obtenir el control absolut d’una Turquia en crisi

|

L’avenç electoral a Turquia té molt a veure amb l’economia. Concretament amb els problemes creixents de l’economia turca, que és incapaç d’aturar la devaluació de la seva moneda i l’augment de la inflació, que l’abril es va enfilar fins a l’11%.

Les eleccions generals i presidencials estaven previstes pel 3 de novembre de 2019, però se celebraran el 24 de juny de 2018. Per primera vegada a la història les dues eleccions es faran el mateix dia.

Publicitat

En principi, tot indica que no és el millor moment per l’actual president Recep Tayyip Erdogan. De fet, les darreres eleccions generals han confirmat una tendència a la baixa pel seu Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). Mentre que la més recent reforma de la Constitució impulsada per ell mateix, va ser aprovada per un ajustat 51,41%.

Malgrat tot, des d’aquesta banda de la Mediterrània veiem un Erdogan cada dia més fort a causa del seu autoritarisme i del fet que reprimeix sense contemplacions qualsevol moviment que li faci ombra. Però res no és etern. L’ampli suport popular que té actualment, i que li permet exercir aquest grau de repressió amb la seguretat que no provocarà un aixecament popular, no durarà per sempre. Sobretot quan plana sobre el país l’amenaça d’una severa crisi econòmica.

Per això, la qüestió no és si Erdogan hauria d’esperar, fer les eleccions quan estava previst i mirar de recuperar part de la popularitat perduda. En les generals de 2011, l’APK va obtenir el 50% dels vots i el 60% dels escons. El tema és que l’actual president té pressa. Vol ser reelegit com abans millor en previsió d’un escenari econòmic molt pessimista. Vol aprofitar la relativa calma abans de la tempesta. Tot apunta que, en els propers mesos, la situació econòmica empitjorarà i la popularitat del seu partit caurà irremeiablement.

L’actual president sap que com més temps tinguin els seus rivals, més creixerà el suport d’aquests a les urnes. Per això ha avançat les eleccions, per agafanr per sorpresa els partits opositors, que han hagut d’improvisar candidats i campanya electoral.

La principal amenaça a la reelecció d’Erdogan la candidata Meral Aksener, exministra de l’Interior pel partit ultranacionalista MHP. Aksener fa menys d’un any que va fundar el seu propi partit, İyi Party (El Bon Partit), el discurs del qual es basa en el conservadorisme, la lluita contra la corrupció i la recuperació de llibertats.

Molt probablement Aksener no podrà culminar amb èxit la campanya per què li haurà faltat temps per a convèncer els electors. També és probable que, arribat el moment, els partits que perdin les eleccions denunciaran des de l’oposició la deriva de l’economia turca i miraran d’aprofitar al seu favor el malestar popular provocat per la crisi econòmica. Però un cop Erdogan hagi revalidat el seu càrrec, serà molt difícil d’atacar-lo i d’erosionar el seu poder. Erdogan serà massa poderós. De fet, qui guanyi les presidencials concentrarà en la seva persona les prerrogatives que fins ara compartien el cap d’Estat i el president del govern.

Reforma constitucional i estat d’emergència

L’abril de 2017, els turcs van aprovar en referèndum una reforma constitucional que permet al president assumir el control del govern. Aquest canvi substitueix el sistema parlamentari turc per un de presidencialista. De fet, la figura de primer ministre desapareixerà. A partir del 24 de juny, el primer ministre passarà a ser el vicepresident. Per la seva banda, el president assumirà, alhora, les funcions de cap d’Estat i de cap de l’executiu. En aquest sentit, el president tindrà poders executius, legislatius i judicials: serà el responsable de nomenar vicepresidents, ministres, alts càrrecs i dotze dels quinze magistrats del Tribunal Constitucional. També podrà dissoldre el parlament i imposar l’estat d’emergència.

La reforma constitucional garantirà que Erdogan controlarà directament bona part de les estructures de l’Estat. Pel que fa al control dels carrers i de la societat civil, les eleccions se celebraran sota l’estat d’emergència i l’ambient de repressió imposats al juliol de 2016 després d’un intent de cop d’estat en què van morir 300 persones. Encara no s’han aclarit les circumstàncies del cop fallit, el principal beneficiat del qual ha estat el mateix Erdogan.

El govern va contraatacar l’endemà mateix del cop amb una campanya repressiva que fonts opositores asseguren que feia temps que estava preparada. Segons un informe de la Comissió Europea, des d’aleshores 150.000 persones han estat detingudes, 78.000 empresonades i més de 110.000 empleats públics han perdut la feina. També s’han clausurat més de 150 mitjans de comunicació.

Del creixement a la crisi econòmica en un any

El 2017 l’economia turca va créixer per sobre de les prediccions. L’arribada de diner que cercava l’alt rendiment de la lira va afavorir l’impuls econòmic. Però els darrers mesos, a causa del creixement del dòlar impulsat per diversos augments dels tipus d’interès decretats per la Reserva Federal dels Estats Units, els països emergents han patit una depreciació significativa de les seves divises. Com a conseqüència d’això, han vist com aquest diner es traslladava cap a països més segurs i divises més rendibles. En el cas de la lira turca, aquest any ha caigut més d’un 11% respecte el dòlar.

Erdogan va empitjorar la situació en anunciar que abaixaria els alts tipus d’interès, perquè, segons ell, són la causa del problema. En realitat, la pujada del tipus d’interès és la conseqüència de la devaluació, com ho demostra el fet que, contra l’opinió d’Erdogan, el Banc Central va elevar els interessos per mirar d’aturar la depreciació de la lira.

El comerç tampoc no mostra xifres optimistes. El 2017, el dèficit comercial de Turquia va ser d’uns 67.000 milions d’euros, cosa que representa el 8,99% del seu PIB. El dèficit de la balança comercial ha estat del 5% i va en augment. Tot apunta que aquesta tendència no podrà revertir-se a curt termini. A més, la diferència comercial s’ha compensat fins ara amb el finançament estranger, que cada cop és més escàs.

La caiguda de la divisa de Turquia comença a tenir conseqüències més enllà de les seves fronteres. Està arrossegant l’economia de la veïna República Turca del Nord de Xipre, entitat sorgida el 1975 arran d’una invasió militar turca i que depèn dels crèdits i ajuts que rep d’Ankara. El primer ministre d’aquest territori que només reconeix Turquia, Tufan Erhürman, ha declarat que el seu govern no descarta un canvi de divisa si la depreciació continua.

El darrer precedent

No fa ni vint anys que Turquia va patir una greu crisi que va acabar amb una hiperinflació i va forçar la creació d’una nova divisa perquè l’Estat era incapaç de fer front al pagament del deute. L’enorme dèficit pressupostari que Turquia arrossegava als anys 90 va empènyer el govern a emetre grans quantitats de bons a amb un interès molt alt. L’arribada de capital estranger va elevar la inflació. Tot seguit, es va iniciar una època d’inestabilitat política que va empènyer molts inversors estrangers a abandonar el país.

Els bancs turcs, que havien assumit una part important dels bons, no van poder compensar la fuga de capital perquè l’Estat no podia fer efectiu el pagament dels bons. Finalment, l’any 2003, les autoritats turques no van tenir més remei que liquidar la seva divisa. Es va posar en circulació una nova lira amb una tassa de canvi d’1 milió de les antigues lires.

Complot internacional

Erdogan mira de justificar davant els seus votants la terrible situació assegurant que tot el que passa amb la seva divisa “és fruit de la conjuntura internacional”. Per la seva banda, el portaveu del govern i l’assessor econòmic d’Erdogan han assegurat que els moviments en els mercats són induïts per “titelles que els usen per derrocar el president” o per afeblir-lo.

Tanmateix, es tracta d’un problema intern de Turquia, que l’any que ve ha de tornar 150.000 milions d’euros als seus creditors estrangers. El problema també és pels bancs europeus que durant anys han finançat el creixement econòmic de Turquia. Ara, amb la caiguda de la lira, esperen neguitosos el retorn de les seves inversions i que el govern que sorgeixi de les eleccions del 24 de juny tingui el coratge d’implementar les mesures necessàries per a redreçar l’economia del país.

Jordi Llaonart és arabista, islamòleg i periodista expert en el Pròxim Orient. Ha estudiat a les Universitats de Tunis i Damasc. Ha cobert processos electorals a Iran, Iemen, Kuwait, Bahrain, Líban, Síria, Sri Lanka i Nepal, i ha entrevistat en exclusiva els talibans i els insurgents iraquians de l’òrbita de Saddam Hussein.

Publicitat

Seguiu-nos a: