Eduard Fernández (@eduard_bcn)
Es pot viure a l’àrea metropolitana de Barcelona amb un sou de 653,71 euros al mes, dos euros per sota del salari mínim interprofessional (SMI) marcat per l’Estat? Aquesta era la situació de les cambreres de l’Hotel Tryp, del Prat de Llobregat, contractades per una empresa externa i que percebien un sou molt inferior a l’establert pel conveni col·lectiu, de 1.286,61 euros, segons va denunciar UGT el maig passat.
La irregularitat va posar de manifest el procés de precarització del mercat laboral, i la progressiva aparició durant els anys de crisi de la figura del “treballador pobre”, és a dir, de persones que no són capaces de mantenir un nivell de vida digna malgrat comptar amb una font d’ingressos.
Un informe de Comissions Obreres (CCOO) presentat aquest setembre, apunta que fins a 345.000 treballadors de Catalunya, o vora l’11% dels assalariats, es trobaven en risc de caure en la pobresa malgrat comptar amb un salari durant 2015. Un altre estudi, de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social assenyalava que el nombre de persones assalariades (inclosos pensionistes) que cobren una quantitat inferior al SMI en un any va augmentar del 2008 al 2014, passant del 20,1% al 27,4% entre els homes, i del 29% al 31,7% entre les dones. Aquest fet es deu principalment a que aquests empleats treballen només uns mesos l’any, tenen contractes de jornada parcial o temporals, o per hores.
A la vegada, durant els anys de crisi, els empleats que perceben el SMI, fixat per l’Estat, han sofert una pèrdua constant del seu poder adquisitiu. De fet, els sindicats espanyols calculen que entre el 2010 i el 2015 el sou mínim ha perdut 4,1 punts del poder de compra. L’augment d’aquest any, de l’1%, segueix sent inferior al creixement del PIB espanyol, del 3,2%, tot i que es situa per sobre de l’evolució de l’IPC espanyol el 2015, del -0,5%.
Aquesta tendència, juntament amb la reforma laboral, que ha enfortit la negociació empresarial en detriment dels convenis col·lectius sectorials i territorials, ha perjudicat els treballadors de la part més baixa de la taula salarial. De fet, el Comitè de Drets Socials del Consell d’Europa va denunciar, a principis d’any, fent referència al període comprés entre 2009 i 2012, que Espanya havia incomplert sis dels acords de la Carta Social Europea, inclòs el dret a una retribució suficient “per aconseguir una vida decent”. Des de la Unió Europea es recomana que el sou mínim fixat per l’Estat es situï en prop d’un 60% del salari mitjà estatal, una xifra que s’aproparia als 1.000 euros mensuals tant en el cas català com en l’espanyol.
Pla d’Emergència Social
Agafant com a referència la recomanació europea, diverses administracions i organismes sindicals de Catalunya comencen a reclamar amb força l’impuls d’un salari mínim pel territori català. Alguns estudis apunten que implementar una nova retribució mínima afavoriria el consum i faria augmentar els sous de tota la part més baixa de la taula salarial. La mesura ja va ser recollida en el “Pla d’Emergència Social” aprovat pel Parlament de Catalunya el març passat, malgrat que la Generalitat de Catalunya no disposa de les competències per establir legalment un mínim salarial.
“L’efecte que preveiem [si s’implanta un salari mínim de 1.000 euros] és una progressiva ponderació de les desigualtats econòmiques que ha produït la crisi econòmica”, explica a Més Economia el Secretari General del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Josep Ginesta. El govern treballa per estendre l’augment salarial a través de tres fronts: els programes laborals del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), les licitacions públiques i el diàleg amb el món sindical i les patronals.
La mesura més immediata ha estat pactar amb organismes locals i els sindicats UGT i CCOO per a que els 3.725 participants del programa Treball i Formació del SOC passin a ser mileuristes. Pel que fa a les contractacions públiques, Ginesta admet que establir clàusules que marquin un salari mínim de 1.000 euros pot suposar una limitació al dret de la lliure concurrència als concursos públics en alguns organismes, però que “s’estan buscant fórmules per introduir aquesta condició”.
Reticència de les patronals
Finalment, l’administració catalana està conversant amb el món sindical i de les patronals per avançar cap a aquesta retribució mínima territorial través del Consell de Relacions Laborals. Segons Ginesta, les patronals podrien acceptar l’augment dels costos laborals, sempre que es negociïn també aspectes com la productivitat i els resultats dels treballadors. “Els processos s’han automitzat, i es treballa amb més autonomia, amb la qual cosa el temps de la jornada laboral és cada cop menys important enfront dels resultats que s’obtenen”, apunta el responsable de Famílies, Treball i Afers Socials.
PIMEC, la patronal de la petita i mitjana empresa, va anunciar el mes d’abril passat que donava suport a un “augment progressiu del salari mínim interprofessional”, sempre que no afecti a “la competitivitat” empresarial. Per Ginesta, es tracta d’un plantejament modern i “europeu”: “Si construïm un mercat de treball que genera desigualtat i gent malpagada, difícilment serem competitius, ja que la competitivitat també implica que puguis retribuir correctament als teus treballadors”.
Per contra, el director de relacions laborals de Foment del Treball, Javier Ibars, assegurava el maig passat a ElNacional.cat que un augment del salari mínim interprofessional comportaria un augment de l’atur i la inflació, així com una erosió de la competitivitat i la productivitat. Ibars va criticar la “demagògia” des de l’àmbit polític, i va alertar que un SMI català podria provocar “encara més deslocalitzacions de les que ja tenim”.
Esforç des del món local
Les administracions locals també han decidit impulsar una retribució més elevada pels assalariats. Segons recollia la Taula d’entitats del Servei Social de Catalunya, el juliol passat, fins a 19 municipis i dos consells comarcals havien subscrit el manifest “Municipis a mil”, impulsat per la plataforma “Anem a mil”, que insta als governs locals a prendre totes les mesures possibles per fomentar un salari mínim de 1.000 euros.
L’Ajuntament de Sant Cugat del Vallés, per exemple, va establir el juny passat que treballarà perquè cap dels seus treballadors percebi menys de 1.000 euros al mes, i que s’estudiarà “adoptar les mesures normatives que incentivin les empreses subcontractades o receptores de recursos municipals a adoptar el salari mínim de 1.000 euros”.
D’altra banda, el 13 de setembre passat, el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerard Pisarello, apuntava que es volia reactivar la possibilitat d’establir un salari mínim de ciutat o a nivell metropolità. Després de celebrar la primera Taula per l’Ocupació, que inclou representants d’institucions i entitats del sector públic, el món acadèmic, social, econòmic i veïnal, Pisarello va assegurar que les entitats havien mostrat “una bona actitud”, però que es tracta d’un tema que requerirà “una concentració específica”.
Preguntat per Més Economia, l’Ajuntament de Barcelona assegura que lidera “el diàleg social per instaurar aquesta mesura a la ciutat i l’àrea metropolitana”, afavorint que “els agents econòmics i socials ho incorporin a la negociació col·lectiva”. “Com a ciutat es proposa crear un segell de qualitat ocupacional que permeti reconèixer aquelles empreses responsables socialment i compromeses amb la generació d’ocupació”, recalquen.
Des de l’Àrea d’Economia, Treball i Planifiació Estratègica del consistori es destaca també que els plans d’ocupació de la ciutat ja garanteixen aquest sou mileurista, i que s’estan treballant en estudis a nivell metropolità “per avaluar-ne la seva viabilitat econòmica i també les limitacions jurídiques”.
“El salari mínim català és insuficient”
