Dilluns, 06 de febrer del 2023

Europa augmenta l’edat de jubilació i encén el debat social sobre la sostenibilitat del sistema de pensions

Els plans d'empresa i l'edat de sortida del mercat laboral són les principals diferències entre els països europeus

|

El repte demogràfic i la sostenibilitat de les finances públiques suposen una complicació per als sistemes de pensions. És per aquest motiu que les pensions, que a l’Estat representen el 40% del pressupost, són uns dels principals debats que hi ha en l’actualitat a Europa i un dels que guanyarà més força a mesura que augmenti la població jubilada. La reforma del sistema anunciat a França, que pretén, entre d’altres, augmentar l’edat de jubilació de 62 a 64 anys, és l’últim episodi d’unes modificacions que amenacen de fer créixer la resistència social al continent. Una de les principals diferències entre els sistemes de pensions a Europa és precisament l’edat de jubilació, però també el pes que hi tenen les finances públiques.

A Espanya, les negociacions entre el govern espanyol i els agents socials per reformar el sistema de pensions i garantir-ne la sostenibilitat són complexes: sobre la taula, hi ha l’opció d’ampliar dels 25 als 30 anys els anys de cotització considerats per calcular la pensió, podent-ne triar els 28 millors. També es debat elevar el límit de les bases màximes de cotitzacions, i l’opció d’ampliar més anys el mecanisme d’equitat intergeneracional (MEI). Tot plegat, reformes que, a ulls de Brussel·les, ja van tard, perquè s’havien de tancar el 31 de desembre.

Els sistemes de pensions als països de la Unió Europea (UE) es basen principalment en dos pilars. D’una banda, el públic basat en les contribucions dels treballadors i, d’altra banda, fons per a la jubilació que aquests van omplint al llarg de la seva vida laboral. Segons explica l’expert en pensions i professor de la Copenhagen Business School Svend E. Hougaard Jensen, la diferència entre els països europeus és el pes que té cadascun d’aquests dos pilars en el sistema.

En els països del nord de la UE, com per exemple Dinamarca, Finlàndia o els Països Baixos, el segon pilar juga un paper molt important, mentre és residual a països com Itàlia, França o Alemanya. Es tracta d’un fons promogut en el marc de l’empresa orientat a estalviar per a la jubilació. Les aportacions les pot fer íntegrament el treballador o que l’empresa també hi contribueixi.

Malgrat la reticència social que generen, Hougaard Jensen defensa que la reforma del sistema de pensions és “absolutament necessària” per garantir la “sostenibilitat” de les finances públiques. Per tal de no reduir el poder adquisitiu dels jubilats, aposta per augmentar l’edat de sortida del mercat laboral tant com ho fa l’esperança de vida. “És un missatge clau que hem de transmetre. Ja sigui a Itàlia, Espanya, Alemanya o on sigui”, subratlla.

Això sí, Hougaard Jensen considera que cal establir diferents edats de jubilació segons la categoria del treballador. “És una qüestió molt controvertida”, admet, però defensa que els treballadors amb feines més físiques es puguin jubilar abans. “Tenir una edat de jubilació uniforme pot fer que sigui molt aviat per uns i molt tard per d’altres”, remarca. Aquesta mesura, a més, considera que pot fer més “acceptable públicament” l’increment de l’edat de jubilació.

D’altra banda, el professor de la Copenhagen Business School considera que cal que els països que basen el seu sistema de pensions en la part pública incentivin el segon pilar, el dels fons en què els treballadors estalvien al llarg de la seva vida laboral. Això permetrà, argumenta, treure pressió sobre les finances públiques.

El sistemes de pensions a Europa
El sistema espanyol està basat en el principi de repartiment i tots els treballadors contribueixen a una ‘caixa única’ mitjançant la cotització. L’edat de jubilació legal estava fixada en 65 anys, però va augmentant progressivament fins arribar als 67 anys el 2027. Aquest mateix any, també s’incrementarà fins als 38 anys i sis mesos el mínim d’anys cotitzats per poder-se jubilar. Actualment, hi ha un període transitori en què cal 37 anys i nou mesos de cotització mínima.

A Alemanya, la pensió es calcula pels anys treballats, l’edat i els ingressos i es pot complementar amb pensions privades o d’empresa. El càlcul de la pensió es basa en un sistema de punts en què s’analitza si la contribució que es fa en un any base és major o menor que la mitjana dels ingressos de tots els contribuents. Segons dades de l’OCDE, la taxa de reemplaçament –el tant per cent que suposa la pensió pública respecte a l’últim salari rebut pel treballador- és del 53%, nou punts inferior a la de la mitjana de l’organització. En el cas d’Espanya, la taxa de substitució és del 72%.

Pel que fa a l’edat de jubilació, Alemanya l’ha elevat gradualment dels 65 als 67 anys per a les persones nascudes després del 1964. Ara bé, els alemanys es poden jubilar amb 65 anys si han cotitzat un mínim de 45 anys. Per obtenir dret a pensió cal haver treballat un mínim de cinc anys, als quals s’afegeixen els períodes de cotització. A diferència d’altres països, els treballadors no han de deixar de treballar per rebre una pensió.

A França, els treballadors també acumulen punts segons els seus ingressos i els que no arriben al mínim poden accedir a una pensió assistencial no contributiva. El càlcul de la pensió es fa sobre el salari mitjà dels millors 25 anys cotitzats i, segons dades de l’OCDE, la taxa de reemplaçament al país és del 75%. En plena debat sobre la reforma del sistema, ara per ara l’edat mínima per jubilar-se a França són 62 anys, però per cobrar el 100% de la pensió cal haver cotitzat més de 40 anys. Els francesos també poden tenir altres instruments d’estalvi com pensions privades, però no són obligatòries.

Itàlia té un sistema de comptes nocionals en el qual la pensió que es cobra està vinculada a l’import i el nombre de cotitzacions que s’han fet durant la vida laboral. Així, el que cotitzes és el que reps. Amb aquest sistema, la taxa de reemplaçament és del 93%, una de les més altes de l’OCDE. L’edat legal de jubilació es troba en 67 anys amb almenys 20 anys cotitzats. Ara bé, la jubilació anticipada està poc penalitzada i això fa que l’edat real de sortida del mercat laboral se situï uns cinc anys per sota.

El sistema dels Països Baixos es basa en tres pilars amb la pensió pública, plans d’empresa obligatoris i privats. La primera cobreix el 30% del salari mitjà i el 70% són de fons de pensions privats als quals als quals treballadors i empresaris realitzen aportacions obligatòries. La taxa de reemplaçament amb aquest sistema s’eleva al 97%.

En el cas de Portugal, el sistema de pensions és similar al d’Espanya amb un repartiment finançat per la seguretat social. L’edat de jubilació se situa en els 66 anys, tot i que no és estrany que molts portuguesos surtin del mercat laboral més tard, i s’ha d’haver cotitzat un mínim de 15 anys. A diferència dels Països Baixos, els plans privats i d’empresa són escassos en aquest país.

A Grècia, l’edat de jubilació se situa en 67 anys. Per accedir a una pensió contributiva cal haver cotitzat un mínim de 15 anys i per obtenir la màxima s’han d’acreditar 40 anys cotitzats. Forçada pel rescat de la UE, el país va haver de reformar el sistema de pensions, que donava als jubilats grecs una de les taxes de reemplaçament més altes del club comunitari. Amb la reforma, hi ha una pensió estatal garantida i se suma una segona calculada segon la base salarial mitjana dels anys treballats, de tal manera que el treballador pot cobrar al voltant d’un 60% dels ingressos mitjans que ha tingut durant la seva vida laboral.

A Dinamarca, on l’edat mínima de jubilació són 67 anys, la pensió pública està complementada per una pensió privada amb plans d’empresa que arriben al 80% de la població. La gran part del sistema és de capitalització, és a dir, cada treballador aporta a la seva pròpia pensió. L’edat de jubilació es va augmentar l’any passat dels 65 anys fina als 67.

En el cas d’Àustria, els homes es jubilen als 65 anys i les dones als 60 anys, però ambdós ho faran als 65 any a partir del 2033. Per calcular la pensió es té en compte tota la vida laboral i cal cotitzar més de 45 anys per aconseguir una pensió que és aproximadament del 80% de l’últim salari. També es pot cobrar una pensió i treballar alhora i s’aconsegueix un extra cada any que s’ajorni la jubilació.

Publicitat

Segueix-nos

680
1,502

Publireportatge