Divendres, 10 Abril 2020

Opinió

En agraïment a la cancel·lació del Mobile World Congress

Efectivament, aquest article és per agrair el bon sentit i el sent mostrat pels organitzadors del Mobile World Congress en haver decidit cancel·lar-ne l’edició d’aquest any.
Acabo de sentir la roda de premsa que s’ha fet i m’ha portat a escriure aquest text perquè sap greu comprovar com, amb el cadàver encara calent, tothom s’afanya a marcat perfil i portar l’aigua al seu molí oblidant el primordial, que es tracta de no posar-li fàcil a una epidèmia per a què es propagui.

Els representants de l’organització, amb John Hoffman conseller delegat de GSMA al davant, ho han enllestit en quatre frases: “Ens sap molt de greu” “És un cas de força major”, “No hi ha cap altre motiu” i “L’any que ve hi tornarem amb més ganes”.

   

I aleshores hi ha hagut cinc llarguíssimes intervencions feixugues i repetidíssimes: Pau Relat (Fira), Ada Colau, Josep Puigneró, Teresa Cunillera i Núria Marín. No entenc per què ha de parlar tothom i, sobretot, si han acabat dient el mateix: “Comprensió per la decisió” “No hi havia cap problema sanitari ni a Barcelona, ni a Catalunya, ni a Espanya” “No s’ha trencat res i l’any que ve hi tornarem”.

Però, és clar, cadascú ho ha florit segons els seus interessos:
Relat: “La Fira ha diversificat opcions i superarem aquesta crisi”
Colau: Barcelona és ciutat acollidora on tothom és benvingut”
Puigneró: “El Mobile és la punta de llança de la Catalunya tecnològica que ha arrossegat Espanya a la modernització”
Cunillera: “La gran notícia és aquesta taula on hi som tots i el Mobile és la demostració de com junts afrontem les crisis millor”
Marín: “Els beneficis del Mobile capil·laritzen per tota la societat”.

Semblaven intervencions parlamentàries regides per un rellotge on tothom hi tingués el seu temps precís per a deixar anar missatges tangencials, però ningú no ha dit el primordial: més de 100.000 persones estaven a punt d’arribar a un entorn de dos milions d’habitants i totes aquestes persones apareixent de sobte i quedant-se a la ciutat quatre dies és, des d’un punt de vista sanitari, una incidència d’una magnitud incontrolable.

Ningú no ha parlat de la salut dels habitants de Barcelona, l’Hospitalet i més enllà. Tothom ha dit: “no hi ha casos de coronavirus entre nosaltres”. Doncs motiu de més per no jugar amb foc i propiciar que en vinguin de fora! L’argumentari semblava a l’inrevés: “Aquí no hi ha epidèmia i per tant, ningú dels que vinguin corre perill”. Però és ben bé a l’inrevés: som la gent d’aquí, on no hi ha epidèmia, que podríem estar rebent gent que vingués infectada.

Semblava que als cinc intervinents tant se’ls en feia que ens pogués arribar una sola persona infectada, una persona que hagués estat hores llargues en recintes curulls de gent, hagués dinat i sopat en restaurants, hagués anat a algun dels molts esdeveniments d’entreteniment programats, hagués agafat taxi o transport públic, s’hagués passejat per la ciutat i hagués dormit en un hotel, RB&B o on fos.

Amb una sola persona que s’hagués introduït, a pesar de totes les mesures de control que s’anunciaven, l’exponencialitat de la possibilitat de contagi es disparava. Ho recollíem fent-nos ressò d’un escrit d’Oriol Mitjà on no es parla de por o histèria sinó de xifres, d’estadístiques i de probabilitats. En quant es xifra una possibilitat com a “despreciable”?. Que et toqui la loteria és d’una possibilitat despreciable, però sempre hi ha algú a qui li toca.

Crec que els hem d’estar agraïts als organitzadors per la cancel·lació. Ho han dit ells mateixos: “No és una qüestió de diners sinó de salut pública”, però els polítics se n’han desmarcat i els periodistes ja els començaven a crucificar preguntant qui pagarà les cancel·lacions, preocupats primer pels diners i deixant la salut per a després.
El cost d’una sola mort d’algú propiciada per l’entrada d’un participant al Mobile sí que enterrava el congrés per sempre. Gràcies per una cancel·lació prudent i assenyada.