dimecres, 24 octubre 2018

Torpedes contra el colesterol (III)

|

Tots els protocols mèdics habituals consideren que l’enemic a batre és el colesterol. Com escrivia fa uns dies a “Els triglicèrids viatgers”, l’enemic no és el colesterol, genèricament parlant, és el “colesterol dolent” o LDL-colesterol (LDL-c). Per tant, es pot dir que el colesterol global de l’organisme no fa cap mal, el problema quedaria circumscrit al colesterol que el fetge envia als diferents teixits formant part d’un complex amb proteïnes i altres lípids, l’LDL-c, el “colesterol dolent”.

Quan les cèl·lules requereixen colesterol per a processos com el creixement, la síntesi d’hormones o el metabolisme dels àcids biliars fan aparèixer a la superfície quantitats significatives dels receptors específics de LDL-c. Aquests receptors són proteïnes de la membrana cel·lular que uneixen l’LDL-c circulant pel torrent sanguini i actuen com la porta que permet que el colesterol entri a la cèl·lula, de forma que el fan desaparèixer del torrent sanguini.

   

Les LDL-c són partícules de diversa mida i densitat. Les més denses i petites són les més perilloses perquè penetren a través de les parets de les artèries i un cop oxidades les capturen els macròfags, cèl·lules dels sistema immunològic que es formen al teixit conjuntiu.

Els macròfags, que són les cèl·lules més grans de l’organisme, es formen a partir dels monòcits, un grup de glòbuls blancs. La seva funció és fagocitar, és a dir, absorbir els elements estranys i, en aquest cas, les LDL-c oxidades ho són. A més, aquestes cèl·lules, els macròfags, alliberen unes substancies químiques, les citocines, que actuen com a missatgers avisant a altres cèl·lules del sistema immunitari que s’està produint infecció, els demanen que hi acudeixin a col·laborar per tal d’eliminar l’invasor capturat.

Aquesta mútua col·laboració fa que els macròfags acabin transformant-se, juntament amb els “seus col·laboradors”, en ateromes. Aquesta transformació fa que les parets arterials s’inflamin i redueixin el seu diàmetre intern. Aquest canvi dificulta la circulació, amb la qual cosa s’augmenta el desgast al que estan sotmeses les partes arterials. Les parets arterials poden trencar-se i alliberar al flux sanguini aquestes plaques que formaran els trombes, que viatgen pel sistema vascular i poden bloquejar el pas de la sang en qualsevol punt de l’organisme, provocant un infart en el teixit afectat.

La causa de la formació d’aquests ateromes és tan complexa com comú. Molta gent pateix problemes circulatoris i també, molta, té accidents cardiovasculars. Es tracta d’una inflamació crònica que, com hem vist, deriva de l’existència de partícules petites i denses que contenen substàncies que es poden oxidar.

Un fet que hem de considerar és que en el cas que no s’oxidin les lipoproteïnes de baixa densitat (LDL-c) (les petites i denses, que penetren a l’interior de les parets de les artèries) no es produeix la inflamació a les artèries.

Ja hem vist que tenir els triglicèrids elevats és la causa de tenir les partícules LDL-c petites i denses, però això no és suficient. Cal que es produeixin les condicions que afavoreixin l’oxidació d’aquestes partícules i, per a això, les partícules han de contenir substàncies que es puguin oxidar.

Les substàncies més fàcils d’oxidar són els àcids grassos poliinsaturats que provenen dels olis i greixos de l’alimentació i que la sang porta al fetge per a què ell els exporti als diferents teixits que ho necessitin. Els més abundants són els omega-6 que trobem en la majoria dels olis vegetals i en les llavors o fruits d’on s’extreuen aquests olis. Això fa que la utilització abundant d’aquest olis i productes que els contenen sigui un risc. L’oli de soia conservat a la cuina a temperatura ambient s’enranceix en poc temps, cosa que es nota per la seva olor. La diferència entre els àcids grassos poliinsaturats i l’àcid oleic, abundant a l’oli d’oliva, és que aquest àcid és molt més difícil d’oxidar i ens protegeix de l’arteriosclerosi. Per la seva banda, els àcids grassos saturats (com per exemple l’àcid palmític que dona nom a l’oli de palma), mil vegades maleits, no s’oxiden i no contribueixen a la formació d’ateromes.

Però, que és el que desencadena l’oxidació? Sabem que la principal causa són les espècies reactives que es troben naturalment a l’organisme. Quan respirem, les nostres cèl·lules transformen part de l’oxigen en espècies d’oxigen reactiu, que són el que ens porta a l’envelliment i la mort. Les denominem ROS, les sigles en anglès d’espècies d’oxigen reactiu. Sovint, se les denomina radicals lliures, però no totes són radicals lliures ni tots els radicals lliures són reactius i fan mal. Però no només hi ha espècies d ’oxigen reactiu, hi ha també espècies reactives derivades d’altres elements, especialment del nitrogen. Són les espècies de nitrogen reactiu.

Hi ha comportaments i condicions que afavoreix un augment excessiu de la producció d’aquestes espècies químiques, que quan es descontrolen apareix el que denominem estrès oxidatiu. Aquest estrès oxidatiu afavorirà l’oxidació de les LDL-c. Tot i que el cos té mecanismes per eliminar les espècies reactives, no ho pot fer amb totes i les que s’escapen de la supressió danyen les nostres cèl·lules.

La causa més habitual de l’activació d’espècies reactives és la sobrealimentació. La hiperlipidèmia, que no és altra cosa que colesterol, greixos i àcids grassos i els seus derivats, que van circulant en excés per la sang, activen aquesta sobreproducció. El mateix passa quan hi ha hiperglucèmia, és a dir massa glucosa circulant pel torrent sanguini.

També podem generar espècies reactives mitjançant el fum del tabac, l’alcohol, la pol·lució de l’aire i l’aigua, les radiacions, la llum ultraviolada, els aliments fumats, els olis fets servir, vapor dels dissolvents orgànics, pintures, insecticides, altes temperatures, metalls contaminants, i alguns medicaments com ara el Paracetamol, per citar-ne un de ben comú. Moltes coses que només una vida altament saludable pot evitar, i només parcialment.

L’esport, l’exercici en general, produeix espècies reactives però els mecanismes de defensa estan preparats per neutralitzar-les, però si aquest exercici, o qualsevol esforç, es fa amb atmosferes contaminades, aleshores el dany és inevitable. No és una bona idea fer exercici pels carrers d’una ciutat contaminada i les mascaretes que algunes persones fan servir no serveixen per a gaire.

Quan més temps romanen les partícules de LDL-c en circulació més fàcil serà que s’oxidin. La probabilitat que una partícula d’LDL-c entri a la paret de l’artèria augmenta amb el temps de permanència de la partícula en circulació.

Com he comentat abans, les LDL-c són retirades de la circulació per les cèl·lules que les capturen amb uns receptors específics que presenten a la superfície de la cèl·lula quan requereixen colesterol. Si hi ha algun agent que bloquegi la porta, el receptor, les LDL-c no podran entrar. El fetge i l’intestí fabriquen una proteïna (ApoC-III) que fa això. Les persones obeses i les que tenen resistència a la insulina secreten més proteïna ApoC-III.

La resistència a la insulina és un defecte que fa que la insulina no faci la seva funció. Normalment deriva d’haver ingerit massa hidrats de carboni, especialment simples i a hores inadequades. L’organisme ho vol solucionar secretant més insulina, cosa que fa que s’alliberi més ApoC-III. Sense que hi hagi encara resistència a la insulina, també el tindrem un nivell elevat d’insulina menjant molts hidrats de carboni , especialment, a la nit.

De fa bastants anys la tècnica mèdica va decidir que la millor manera d’eliminar el risc d’accident cardiovascular era reduir el “colesterol dolent” sense prestar atenció a si es tracta de partícules grans o petites. Cada vegada els límits que es consideren normals en una analítica es van rebaixant i molta gent és medicada per aquesta causa.

La principal forma de rebaixar el “colesterol dolent” és l’ús d’una sèrie de medicaments que es diuen estatines. L’ús del primer fàrmac d’aquesta família, la lovastatina, va ser aprovat l’any 1987 als Estats Units. Aquest medicament, i els que el van seguir, el que fan és frenar l’acció d’un enzim que es denomina, abreujadament, HMG-CoA reductasa. Així s’evita la producció de colesterol.

El problema és que per evitar el “colesterol dolent” és talla la producció de tot el colesterol i arreu, sense distinció. És com si li diguéssim a un porter invident que de cap manera entressin en un local persones amb la cara pintada de negre perquè molesten als treballadors. L’únic que podria fer el porter és no deixar entrar ningú. Tampoc entrarien els treballadors i ningú no treballaria. No seria una bona idea. Tindríem un efecte secundari.

La cosa és pitjor perquè el colesterol es forma en un seqüencia de reaccions, en la que està l’HMG-CoA reductasa, en la que es produeixen diversos productes. Després de la reacció de l’HMG-CoA reductasa hi ha bifurcacions, una via porta al colesterol, però les altres dues porten a altres productes imprescindibles per a la vida. Tallar la ruta abans de les bifurcacions també provoca efectes secundaris. És com un riu que en un punt es divideix en tres braços. Un braç, quan baixa molta aigua, posa en perill una ciutat, però els altres dos aporten aigua de regadiu a uns camps. Si posem una presa abans de la bifurcació evitem que s’inundi la ciutat però també aconseguirem que no es reguin els camps.

Un dels braços de la ruta de síntesi produeix un producte que és diu coenzim Q10, o ubiquinona, que és imprescindible per a la respiració de les cèl·lules. Les cèl·lules que més respiren són les musculars i les del cor, especialment en les persones que fan exercici.

Existeix controvèrsia i molta literatura sobre els efectes secundaris d’aquests medicaments. Una controvèrsia gran i creixent perquè el negoci que hi ha és impressionant. Però cal fer esment que aquesta medicació s’associa a dolor i danys musculars, danys al fetge, augment del sucre a la sang o diabetis tipus 2, així com efectes secundaris neurològics. Una de les malalties que s’associen a les estatines és la miopatia, malaltia relativament rara que consisteix en un defecte en el funcionament dels músculs. També s’ha escrit molt sobre pèrdues de memòria i altres desordres neurològics. Si és cert que les dones grans estan més predisposades a patir els efectes secundaris. Insistiré en què la batalla de xifres i gravetat dels efectes és molt gran.

No em toca a mi contradir els protocols mèdics, professionalment no estic habilitat per diagnosticar o recomanar tractaments i no voldria caure en l’intrusisme professional, però sí que em puc permetre fer alguns comentaris sobre les mesures més adequades per evitar entrar en una dinàmica de la que després és difícil sortir.

Resumint, crec que del que he escrit darrerament pot quedar relativament clar que, tret de casos en els que hi hagi una causa genètica, com és la hipercolesterolèmia familiar, hi ha moltes mesures senzilles abans de caure en el cercle viciós de la medicació.

Abans, però, recordar que és bo prendre les mesures necessàries per determinar si es pateix hipercolesterolèmia familiar i, en cas de conèixer antecedents familiars, fer un diagnòstic precoç dels nens. Aquesta malaltia no és rara, aproximadament afecta a un 4 per mil de la població. En aquests casos el seguiment mèdic es fa imprescindible.

En tot cas, les persones sense aquest dèficit els consells són ben senzills. Eliminar els sucres de digestió ràpida, no abusar dels hidrats de carboni i evitar-los completament a partir del començament del crepuscle, fer servir oli d’oliva i evitar el de soia, evitar tot allò que produeixi espècies reactives i, sobretot, mantenir un pes relativament reduït.

Com que la satisfacció és imprescindible per gaudir d’una bona salut, és bo recordar que tots els estudis científics indiquen que menjar aliments amb colesterol o greixos saturats, tot amb moderació, no cal abusar-ne, no afectarà la nostra salut.

Enric I. Canela és catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular, ha ocupat diferents càrrecs acadèmics entre ells director del departament de Bioquímica i Biologia Molecular, president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques, vicerector d’Economia i Organització, vicerector de Política Científica i director de l’Escola de Doctorat. Investiga en Neurobiologia Molecular i és especialista en Bioquímica de la Nutrició.

Publicitat

Seguiu-nos a: