divendres, 16 novembre 2018

El sucre mata de nit

|

Les funcions fisiològiques dels éssers vius varien seguint uns ritmes relativament ben determinats. Tot l’univers és rítmic. Veiem com els astres giren periòdicament al voltant d’algun altre cos celeste i també al voltant de si mateixos, i com les agrupacions d’astres, els sistemes planetaris, giren al voltant d’algun altre sistema. Veiem com la respiració és rítmica, veiem com els diferents fenòmens atmosfèrics tenen unes seqüències més o menys predictibles i, fins i tot, la història de la humanitat té uns ritmes. Els ritmes cíclics són la base mil·lenària de l’hinduisme. Res no s’escapa d’aquest gran ritme universal que la majoria encara no arribem a comprendre.

No és estrany, doncs, que les nostres funcions vitals segueixin ritmes. Alguns estats fisiològics es repeteixen diàriament en cicles d’aproximadament 24 hores, són els que anomenem ritmes circadiaris. La paraula circadiari deriva del llatí i vol dit a prop d’un dia. Un exemple de ritme circadiari seria el cicle vigília – son. Els humans dormim unes hores determinades cada dia -s’acosta al 30%- i varia segons edat i condició. En el cas dels animals, com que no es troben sotmesos a la programació televisiva o a activitats socials, l’horari i durada del son és molt més ajustat.

   

Altres fenòmens tenen períodes més llargs, són els ritmes infradiaris. A la natura tenim l’any, on se succeeixen les estacions. En la fisiologia dels humans està el cicle menstrual que segueix aproximadament el cicle lunar, però hi ha altres amb períodes de menys d’un dia, els ritmes ultradiaris. Un exemple d’ells seria el batec del cor.

L’estudi d’aquets ritmes en el camp de la biologia constitueix una disciplina cada dia més rica: la cronobiologia que intenta explicar els períodes del comportament i funcions biològics, així com les seves adaptacions als factors ambientals. Hi ha coses que són fàcils de veure però molt difícils d’explicar. Sabem que l’home és un animal diürn i que la rata o el mussol són animals nocturns. Sabem que el nostre cor, quan estem en repòs, batega amb un nombre de pulsacions determinat. Sabem que la nostra fisiologia varia substancialment entre el dia i la nit.

Com que cada dia més persones estan instal·lades en el sobrepès o en l’obesitat, però que se’n volen sortir, la ciència i el negoci intenten trobar fórmules que permetin aprimar-se sense esforç i, si pot ser, gaudint. Normalment els que es volen aprimar pretenen fer-ho en mesos. Acostumen a oblidar que el pes l’han guanyat en anys i lentament han adaptat el seu metabolisme al sobrepès.

L’observació i estudi de les diferències fisiològiques durant un cicle de 24 hores va propiciar un corrent de defensors de la dieta circadiària o cronodieta, que propugna unes pautes dietètiques per aconseguir una disminució ràpida de pes sense esforç i sense passar gana. També va aparèixer la dieta de la foscor.

Durant la nit la glàndula pineal en el cervell, en resposta a la foscor, secreta una hormona que es diu melatonina. És una hormona que s’encarrega de dirigir els ritmes d’algunes funcions fisiològiques de l’organisme. Aquesta hormona es forma a partir d’un aminoàcid que es ven com a complement alimentós per ajudar a combatre nervis i depressions, el triptòfan.

La melatonina es va posar de moda fa bastants anys. Crec recordar que es venia per mantenir-se jove, la gent la comprava a Andorra. Va ser una de les primeres substàncies per retardar l’envelliment que recordo. La venien com una font d’eterna joventut. De fet, la melatonina és un potent antioxidant fisiològic i ajuda a la protecció del cervell. Alguns treballs recents mostren la seva utilitat en medicina regenerativa. També experiments amb ratolins demostren el seu paper protector de la degeneració cel·lular associada a l’edat. No està tot dit sobre la melatonina.

De totes formes, la seva denominació més habitual és la de l’hormona del son. Quan ens referim a la melatonina la relacionem amb la nit, amb el dormir. Els nivells d’aquesta substància solen ser molt baixos durant el dia i arriben al màxim durant la nit. La síntesi de melatonina s’inicia quan manca la llum, mentre que en presència de llum el nivell de melatonina a la sang disminueix. No produeix son, sinó que fa que el son sigui més relaxat i que no ens despertem i dormim d’una tirada. La gent que té insomni a vegades en pren. La melatonina es ven com a medicament o com a suplement depenent de la quantitat que conté la unitat dispensada. Si prens més unitats del suplement ja tens el medicament. Se subministra en forma de gotes o pastilles i es compra sovint per combatre el jet lag.

La melatonina circulant per l’organisme s’encarrega de fer que alguns òrgans funcionin d’una o altra manera. La forma que té de fer-ho és molt senzilla. És com un fusible que pot entrar i sortir del seu compartiment. Quan hi ha molta melatonina, aquesta substància s’instal·la en un compartiment cel·lular, que es coneix com a receptor de melatonina. Quan hi ha poca en surt. Quan està dins del receptor, l’òrgan funciona diferent de com ho fa quan no hi ha melatonina unida.

Un dels llocs on va la melatonina a donar instruccions és al pàncrees. El pàncrees és un òrgan que, entre altres accions, secreta una hormona que coneixem com a insulina. Té unes cèl·lules encarregades de fer això, les cèl·lules beta. Quan han unit melatonina no secreten insulina i sense melatonina sí.

La gent que té diabetis té mancança d’insulina i en necessita per sobreviure. La insulina té un paper fonamental per mantenir la concentració de glucosa adequada en sang. Quan és molt alta parlem d’hiperglucèmia i si baixa molt hi ha la hipoglucèmia. Molts haureu vist el defalliment d’un ciclista pujant una muntanya o experimentat un cert mareig quan teniu molta gana o heu fet un esforç perllongat a causa de la manca de glucosa.

La insulina s’encarrega de reduir la glucosa en sang després dels àpats o d’haver pres algun aliment o beguda que n’aporti. S’uneix a les cèl·lules del fetge, el múscul i el teixit adipós i obre les portes per que entri la glucosa. Les cèl·lules la cremaran o reservaran per a quan sigui necessari.

En període de llum la insulina circula per la sang a concentracions que rítmicament pugen i baixen, uns ritmes que s’alteren quan mengem. Tanmateix, quan arriba la foscor les coses canvien. Apareix la melatonina que, en circulació pel torrent sanguini, s’uneix a les cèl·lules beta pancreàtiques i no se secreta nova insulina. Podríem concloure que la melatonina està implicada en la regulació de la concentració de sucre a la sang.

És de gran interès per a aquells que sense ser diabètics tenen el nivell de glucosa en sang a prop del límit, saber que la tolerància a la glucosa és més baixa per les nits.

La tolerància a la glucosa és un paràmetre fisiològic que es mesura amb una senzilla prova en la que el subjecte està 8 hores en dejú i se li determina la glucosa en sang. Tot seguit se li fa beure un quart de litre d’una solució amb 75 g de glucosa i després de 2 hores es determina de nou la glucosa en sang. Una persona sana hauria de tenir un valor menor que 140 mg/dL, si supera aquesta quantitat passa a ser prediabètic i per sobre de 199 mg/dL ja es considera diabètic. La diferència de valors entre fer-se l’anàlisi de tolerància a la glucosa al matí o al vespre és de 40 mg/dL més al vespre. La conclusió és que una persona que al matí és comportava com a normal, al vespre dóna valors de prediabètic. En realitat aquesta persona és prediabètica, però mai no li han mirat els valors al vespre.

No hem parlat d’aprimar-se, però hem vist que és un risc prendre hidrats de carboni quan és fosc, ja que es transformaran en glucosa i la glucosa no ens convé a la nit sobretot si tenim el sucre una mica alt. Aquell refresc del vespre l’hauríem d’eliminar i sobretot que no se’ns passi pel cap prendre melatonina per disminuir els efectes del jet lag mentre prenem una Coca-Cola.

Tindran raó els americans que sopen a la nostra hora de berenar? Potser si però no són un bon exemple perquè estan massa grassos. Haurien de canviar la dieta. De totes maneres les causes del seu sobrepès estan relativament determinades i la principal no és l’horari. El cert és que l’horari actual, desfasat del solar, al que ens va incorporar el dictador Franco pel seu amor hitlerià no és saludable perquè contradiu les instruccions circadiàries. Es pot dir que Franco ens feia anar contra la natura i que la seva obra perdura. Millor agafem l’horari que ens correspon, el de Portugal i el Regne Unit.

Retornant a la dieta circadiària, de moment hem de tenir clar que hi ha un horari per menjar i que, segons què mengem, ens crearà problemes de salut que no necessàriament estan associats amb aprimar-se o engreixar-se. Si menjar per la nit engreixa més que menjar de dia només podria voler dir que aprofitem millor els aliments per la nit i incorporem més nutrients o que, per alguna raó, el metabolisme es veu afectat per l’hora del menjar i gasta menys.

Encara no en sabem prou, hi ha contradiccions, però hi ha resultats que ens indiquen que com que el nostre sistema digestiu va més lent a la nit, absorbim més nutrients. També sabem que la “termogènesi associada a la dieta” o “efecte tèrmic dels aliments”, de la que parlava fa uns dies en l’article A la recerca del pes perdut, l’energia que gastem en processar els aliments ingerits: digerir, absorbir, distribuir i emmagatzemar els aliments, és menor a les nits que durant el dia. O sigui que el que mengem per la nit ho aprofitem millor i a sobre no gastem tant per digerir-lo, cremem més calories per processar els aliments al matí que al vespre.

La diferència és molt petita. No crec que siguin més de 30 kcal, però en un any pot representar augmentar 1,5 kg. Ja se sap, però, que de mica en mica s’omple la pica.

Així que millor no menjar a la nit? Fals, menjar una mica va bé perquè si s’ha menjat al vespre, no massa tard, el metabolisme funciona millor al matí i es gasten més calories. Què vol dir menjar poc? Una truita a la francesa d’un ou gros 2 hores abans d’anar al llit, que ens aportarà unes 130 kcal. Ho recomano perquè la truita té un magnífic efecte saciant, predomina el greix i pràcticament no té hidrats de carboni. La despesa energètica per ser digerida és baixa i això a la nit és favorable.

Enric I. Canela és catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular, ha ocupat diferents càrrecs acadèmics entre ells director del departament de Bioquímica i Biologia Molecular, president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques, vicerector d’Economia i Organització, vicerector de Política Científica i director de l’Escola de Doctorat. Investiga en Neurobiologia Molecular i és especialista en Bioquímica de la Nutrició.

Publicitat

Seguiu-nos a: