S’obre el debat a Sanitat: qui paga els congressos?

1

Albert Sagués, professor del Màster en Assessoria Fiscal de la UPF Barcelona School of Management

Hisenda ha ‘aclarit’ el tractament fiscal de les invitacions a congressos que fan els laboratoris als facultatius. I, evidentment, els metges han de tributar en l’IRPF.

Conclou l’Agència Tributària, confirmant el criteri del Tribunal Econòmic Administratiu Central i de la Direcció General de Tributs, que les despeses per assistència a congressos (i despeses relacionades com a transport i hotel) només estan exemptes en l’IRPF si qui paga és l’entitat per la qual el metge treballa, en considerar-se com a despesa de formació.

Si qui finança la inscripció al congrés és un laboratori mèdic (com succeeix habitualment) aquest import ha de declarar-se en l’IRPF del professional. Així, la invitació rebuda li suposarà un pagament d’impostos que oscil·larà entre un 37% i un 48%, en funció dels seus ingressos totals i de la comunitat autònoma en la qual resideixi.

Em sembla molt bé l’aclariment d’Hisenda, ja que ja era hora d’obrir el debat. Gairebé diria que puc estar d’acord amb la interpretació que es fa de la norma de l’IRPF. No obstant això, centrar la discussió en aquest punt em sembla totalment equivocat.

No es tracta de veure si amb la Llei actual es tributa o no. La qüestió és decidir si aquests pagaments han de tributar o bé s’ha de canviar la llei perquè les assistències a congressos no tributin. Aquest és l’autèntic debat.

Tenim sort que els metges són un col·lectiu poc organitzat. Estan indignats amb la notícia, ho puc assegurar, però la seva falta d’organització ens lliura d’una vaga. És una vergonya que, especialment si treballen en la Sanitat Pública, però també si ho fan en qualsevol altre àmbit precari, hagin de tributar per la invitació a un congrés. Ho raono a continuació.

Una de les nostres demandes com a ciutadans (no l’única) és tenir a la nostra disposició, (a la dels nostres fills, parella o familiars) un sistema sanitari públic de qualitat, eficient, que ens presti un servei amb les tècniques més actuals a cada moment, amb els medicaments més evolucionats i amb un personal (infermeres, tècnics, metges) altament qualificat i coneixedor dels últims avanços en medicina, una pràctica en evolució constant.

Els metges són conscients que aquesta evolució permanent, i l’avanç tant en el coneixement com el progrés en la tècnica, han de gestionar-se i compartir-se. No és una professió egoista. Comparteix coneixements, protocols, avanços i això ho fa a congressos mèdics en els quals es presenten i debaten novetats. I més important encara: van a formar-se, a aprendre.

De vegades cometem l’error de pensar com de divertit seria estar tot l’any assistint a congressos. Que si viatges a Chicago, que si viatges a Orlando, que aquest cap de setmana marxo a Londres, entre altres interessants destinacions. Als que ens ha tocat viatjar per feina, sabem l’esforç i el cost personal que suposa. La meva dona és metgessa del sistema públic i quan va a un congrés uns dies, ningú la substitueix.

En tornar, els pacients no visitats o els tractaments no programats o les intervencions no realitzades han de recuperar-se. Tampoc ningú la compensa pels caps de setmana que va a perdre (molts congressos comencen o acaben en cap de setmana per optimitzar el temps). El metge no va a congressos a divertir-se i a fer turisme, sinó a formar-se per no quedar-se enrere i no convertir-se en un dinosaure. Ho fa per ser millor professional i donar el millor de si.

Jo, particularment, preferiria que el metge que em tracti en un futur de qualsevol malaltia sigui un metge ‘viatjat’, que acumuli assistència a molts congressos, que conegui les últimes novetats en el seu camp, que estigui format. No volem que sigui un metge antiquat que no ha sortit del seu despatx en anys.

Clar que hi ha abusos, com a tot arreu. I és cert que hi ha casos de pagaments que, disfressats d’assistència a congressos, amaguen coses més fosques o metges que s’apunten i no apareixen. És cert que existeixen males pràctiques (com a tot arreu), però no per això cal criminalitzar al col·lectiu.

Toca ara parlar de qui paga els congressos. Qui ha de pagar aquesta formació? És el propi metge qui ha de pagar-ho de la seva butxaca? El metge que treballa per a un sistema públic i guanya entre 35.000 i 45.000 anuals euros de mitjana (alguns més si acumulen guàrdies, o plusos)? És el servei de salut de torn (madrileny, andalús, català), amb les retallades que ha sofert i moltes altres prioritats a les quals fer front? O potser val la pena deixar que els laboratoris farmacèutics, la indústria, financi aquesta formació?

Apareix llavors el possible conflicte d’interessos. Com pot la indústria pagar el congrés a un metge, quan la indústria és proveïdora de medicaments o equipament al sistema públic, i per tant susceptible de generar relacions d’amiguisme i discrecionalitat? Hem avançat molt en això. A partir de 2018 entrarà en vigor una regulació de la indústria amb l’aplicació d’un codi de bones pràctiques mitjançant el qual cada laboratori o indústria farà públics els noms dels metges i imports dels congressos que hagi finançat.

Suposo que estem tots d’acord en el fons de l’assumpte. Volem un bon sistema sanitari. Per aquest motiu els nostres metges han d’estar formats i actualitzats i això requereix que assisteixin a congressos. Ells posen de la seva part l’esforç a assistir. Si el sistema públic no pot assumir aquesta despesa i la indústria mèdica sí, no carreguin els plats trencats al metge. No penalitzin amb impostos al que vol formar-se i vol ser millor professional. Regulin, controlin, supervisin, però no castiguin. I si cal canviar la Llei de l’IRPF, canviïn-la.

Albert Sagués és professor del Màster en Assessoria Fiscal de la UPF Barcelona School of Management, i col·laborador del bloc Patrimonia

1 COMENTARI

  1. El problema del finançament de la formació continuada dels professionals de la sanitat (privada i especialment pública) és més ampli que el dibuixat per l’autor.
    El cost del congressos de cada especialitat son majors quan més important és el cos de la terapèutica. Un cas relativament recent és el de la reumatologia, quan es van incorporar els anticossos monoclonals. A més la industria amb els seus mitjans (participació en assaigs clínics, suport a treballs cientifics, participació en grups d’experts, etc..) pot ajudar a crear referents o liders d’opinió.
    Finalment el finançament de societats cientifiques també pot condicionar a aquestes.

FER UN COMENTARI