Les sancions dels Estats Units: una benedicció per a un món multipolar?

0
Cortesia del Daily Economist

La tàctica de Washington de contenir les potències emergents que intenten alliberar-se del control que els Estats Units exerceixen des de fa dècades sobre l’economia mundial podria acabar provocant un efecte contrari.

Cada vegada més, els estats sancionats pels Estats Units han reforçat la cooperació bilateral amb els seus aliats i han començat a dur a terme transaccions petrolieres i d’altres tipus de béns en les seves monedes nacionals. Fer-ho implica girar l’esquena al sacrosant petrodòlar sobre el qual els Estats Units han construït la seva influència econòmica, militar i política.

Fins ara, ben pocs líders han intentat eludir les regles i Washington ha aconseguit aturar indefectiblement aquells que ho han fet.

L’any 2000, l’Iraq va començar a vendre el seu petroli com a part del programa humanitari Petroli per Aliments de l’ONU, i va rebre tots els pagaments a través dels seus dipòsits de garantia bloquejada a Nova York. L’ONU havia accedit a la petició de Bagdad de mantenir aquests comptes en euros en lloc d’en dòlars, que Saddam Hussein veia com «la moneda de l’enemic».

Un parell d’anys més tard, els EUA van acusar l’Iraq de posseir en secret armes de destrucció massiva i van envair el país. Anys més tard, quan es va publicar la investigació de Chilcot sobre l’Iraq, va quedar clar que els EUA no havien lliurat una guerra contra l’Iraq pel seu possible desenvolupament d’armes de destrucció massiva, sinó més aviat pel d’«armes de destrucció de dòlars». De fet, Washington no veia amb bons ulls la potencial independència econòmica del país que en aquell moment tenia sota seu les reserves de petroli més grans que mai abans s’havien trobat al món.

Durant la presidència líbia de la Unió Africana, Moammar al-Gaddafi va proposar als estats membres que canviessin cap a un nou panafricà que estava fet d’or.

Si la unió hagués adoptat el dinar d’or que proposava Líbia, la riquesa de tot el continent africà hauria depès de la quantitat d’or que posseïen els seus 55 estats i no de la quantitat de dòlars nord-americans que tenien. Com que els estats africans haurien canviat al dinar d’or, el petrodòlar ja no hauria estat necessari i la Reserva Federal n’hauria desbordat. El valor del dòlar s’hauria reduït dràsticament i les repercussions per a l’economia nord-americana haurien estat catastròfiques.

La independència econòmica del continent africà que defensava el líder libi no es va materialitzar mai. En canvi, tots dos líders ambiciosos de l’Iraq i de Líbia van ser assassinats, i els seus països van ser envaïts. Ara els dos estats fallits, l’Iraq i Líbia, serveixen com a recordatori per als estats rics en petroli sobre el destí de qui vulgui emancipar-se del jou del petrodòlar.

Avui en dia, hi ha nous pesos pesants de l’energia que han entrat a l’escenari global, i tenen un pes econòmic, polític i militar més important que l’Iraq i Líbia en el seu moment. Aquestes potències en creixement s’han acostat —irònicament— mitjançant les sancions que pretenien aïllar-ne algunes. En la seva renovada tàctica de la guerra freda, els Estats Units han accelerat l’acostament polític, econòmic i militar entre el seu etern enemic i la Xina, l’Iran i Veneçuela.

Els pitjors temors de Washington s’estan materialitzant a poc a poc: el productor d’energia més important del món i el consumidor d’energia més rellevant del planeta estan reforçant els llaços que els uneixen.

Les sancions nord-americanes han empès el Kremlin a recórrer al seu antic aliat asiàtic, la Xina. I Moscou no s’ha equivocat: actualment, la Xina és la segona economia més gran del món i es preveu que superarà els Estats Units l’any 2050. El drac asiàtic, a més, posseeix més del 5% del deute dels EUA (1.168 bilions de dòlars), cosa que li dona una gran llibertat de maniobra.

Des del 2014, el Tractat d’Amistat, Aliança i Assistència Mútua signat entre els xinesos i els soviètics sembla que hagi ressorgit extraoficialment. La cooperació entre tots dos veïns ha augmentat a nivell energètic, militar i econòmic.

De fet, Pequín i Moscou tenen interessos i objectius similars. Tots dos estan tractant d’imposar les seves monedes nacionals com a alternatives al dòlar, cosa que permetria destronar-lo. Ara bé, com podrien tirar endavant una empresa que altres ja han mirat de dur a terme sense èxit?

En primer lloc, tots dos gegants han volgut donar suport a les seves monedes nacionals amb grans reserves d’or. La compra d’or ajuda a diversificar les reserves dels governs i a augmentar la confiança dels comerciants en les monedes nacionals. A diferència del dòlar, el metall preciós no té país. La seva neutralitat impedeix que el govern nord-americà controli el valor de les possessions de Rússia i la Xina.

El 2017, les compres d’or del Banc Central de Rússia «van representar el 38% de tot l’or comprat pels bancs centrals», segons informa Bloomberg, i el ruble es va convertir en la moneda del món més recolzada per or. Rússia també gaudeix d’un dels deutes nacionals més baixos entre els països industrialitzats, a diferència dels EUA, que figuraven entre els 15 primers països amb més deute nacional el 2017.

En segon lloc, la febre xinesa per comprar or ha permès al país llançar un petroiuan recolzat per or a finals de març del 2018. Un pas decisiu que podria significar el final de la supremacia del dòlar, a banda de reconfigurar l’economia mundial i la dinàmica geopolítica.

En tercer lloc, els estats als quals es dirigeix ​​Washington es donen suport mútuament i tenen un gran potencial per formar un pol econòmic alternatiu.

Moscou va obrir el camí i va crear la Unió Econòmica Euroasiàtica, que té l’objectiu de contrarestar la influència econòmica i política de la Unió Europea i dels Estats Units. La zona de lliure comerç permet la lliure circulació de béns, serveis, capital i treballadors entre Rússia, Kazakhstan, Bielorússia, Armènia, Kirguizistan i Vietnam, i al voltant d’una quarantena d’estats més estan contemplant l’opció d’establir un acord bilateral de lliure comerç amb la unió. Després de diversos anys de negociacions, està previst que l’Iran sigui membre temporal de la unió el proper mes, cosa que farà que aquesta aliança econòmica consti d’un mercat comú de més de 263 milions de ciutadans.

Encara que Veneçuela està aïllada geogràficament dels altres països d’aquest nou pol econòmic que es dibuixa a l’horitzó, ha pogut seguir comptant amb el seu suport financer. Els bancs estatals russos i xinesos l’han salvat repetidament de la morositat. Es calcula que la Xina, que és el creditor més important de Caracas, ja ha prestat 62 mil milions de dòlars a Veneçuela, uns diners que el país sud-americà retorna a través dels enviaments de petroli.

L’acord entre la Xina i Veneçuela il·lustra plenament el còctel perfecte que han creat les sancions nord-americanes. El consumidor més important d’energia del món està treballant braç a braç amb un grup de països que posseeixen el 34% de les reserves documentades de petroli i més del 60% de les reserves documentades de gas del món. Els principals proveïdors d’energia del món —sense comptar l’Aràbia Saudita— han vist obstaculitzat el seu accés al dòlar i, per tant, s’han vist obligats a utilitzar les monedes nacionals per obtenir més beneficis.

Avui en dia, el club de països que integren aquest nou pol que es dibuixa al mapa compta només amb els membres ‘premium’, però les sol·licituds romandran obertes mentre Washington estengui les seves sancions a nous sectors i nous països. Els Estats Units realment estan disposats a mantenir sancions que podrien acabar amb la seva hegemonia? O ja és massa tard?

Diane Pallardy va estudiar un Màster en Política i Relacions Internacionals a la Universitat de Kent, i un Màster en Política Mundial i Energia Fòssil a l’Escola Superior d’Economia de Moscou.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here