Els rendiments de la cessió dels drets d’imatge, en fora de joc

0

Daniel Piedra, economista

A dia d’avui, és molt habitual veure a qualsevol mitjà de comunicació o fins i tot a Twitter, Facebook o Linkedin, notícies sobre estrelles del món del futbol que han defraudat en el passat o que actualment defrauden fiscalment. Qui són els culpables reals d’aquestes evasions? Els futbolistes? L’entorn dels jugadors? Els seus assessors? Els clubs?

A grans trets, els rendiments que rep un futbolista per les seves activitats són, en primer lloc, els rendiments pels serveis esportius prestats al club, i en segon, els rendiments per la cessió dels drets d’imatge, que són els que originen la gran majoria de polèmiques.

En un principi ens pot semblar que la tributació a la que se sotmeten els rendiments rebuts per un futbolista és senzilla, i no s’entén com pot provocar tanta polèmica. A continuació, però, veurem que la realitat és molt més complexa.

Com ja hem dit, els rendiments d’un futbolista provenen de dues fonts per l’activitat de l’esportista com a tal:

1.-Pels serveis esportius prestats al club com a jugador de futbolTributàriament, aquests rendiments tenen la naturalesa de rendiments del treball, iguals als que pot rebre qualsevol treballador per compte aliena, i aquests seran retribuïts amb una retenció general que el club aplicarà. El futbolista els declararà com a rendiments del treball i tributarà al tipus impositiu de la base general.

2.-Per la cessió dels drets d’imatge: Aquesta part del rendiment que percep el futbolista, que també podrien percebre altres tipus d’esportistes o artistes, és la que comporta dubtes, crítiques i polèmica. Teòricament, aquests rendiments haurien de tributar com a rendiment del capital mobiliari tributant al tipus impositiu de la base general, ja que forma part d’aquells rendiments descrits en l’article 25.4 de la LIRPF. Aquests rendiments seran retribuïts amb una retenció del 24% que practicarà obligatòriament el pagador.

Aquests pagador no serà el club obligatòriament, és a dir, aquests rendiments poden ser pagats directament per l’empresa esportiva que patrocina al jugador, com pot ser Nike, Adidas, New Balance, o, per exemple, empreses que comptin amb drets televisius com Canal +, BeinSport… que són les que exploten econòmicament aquests drets.

Ús de paradisos fiscals

No obstant això, els futbolistes molts cops cedeixen els seus drets a empreses creades per ells mateixos o persones del seu entorn a canvi d’una contraprestació. Aquestes, doncs, seran les encarregades de negociar posteriors cessions o d’explotar econòmicament aquests drets i, per tant, seran les que es beneficiaran dels ingressos que generen. Això beneficiarà al futbolista en dos aspectes principals: indirectament tributarà a un tipus impositiu inferior (a Espanya, el gravamen serà del 25%, inferior a l’escala general de la renta a l’IRPF) i serà més fàcil repartir beneficis amb el seu entorn, amb la possessió de participacions de l’entitat.

És important destacar que l’administració podrà aplicar el principi de qualificació, amb la qual cosa podrà imputar tots els rendiments derivats de l’explotació dels drets d’imatge cobrats per la companyia cessionària, sempre que els rendiments del treball representin menys del 85% del sumatori de tots els rendiments conjunts, tant per l’activitat esportiva cobrada pel jugador com per l’explotació dels drets d’imatge cobrada per la suposada empresa. D’aquesta manera, l’administració tanca la porta a que un futbolista pugui cobrar més d‘un 15% dels rendiments provinents dels drets d’imatge a través d’entitats.

Les dificultats per l’Agència Tributària sorgeixen amb l’aparició de diferents empreses cessionàries interposades, amb residència a paradisos fiscals. Com que no es té accés a la informació, és molt difícil saber les contraprestacions entre les empreses que es cedeixen els drets i per tant on acaben tributant realment i al tipus al que ho fan aquests rendiments.

És molt complicat trobar-hi solució, ja que es tracta de centenars d’empreses interposades en països sense convenis de doble imposició, amb els quals no hi ha intercanvi d’informació, amb l’ànim d’amagar les contraprestacions per la cessió dels drets entre aquestes entitats, el que es tributa finalment i sobretot els beneficiaris finals.

Personalment, crec que un futbolista, per molt bo que sigui i per molts beneficis que generi al país, a la lliga, al club i als patrocinadors, és un contribuent, com qualsevol altre persona, i per tant ha de complir la llei. En conseqüència, ha de tributar pels rendiments reals que han obtingut personalment al tipus que marqui la normativa del país. Han de ser referents dins i fora del camp, ja que les seves accions tenen molta repercussió mediàtica.

És però una qüestió d’anada i tornada, i és molt important que clubs, periodistes, estaments judicials i finalment l’Agència Tributària col·laborin entre ells, i siguin crítics i justos, sense deixar-se influir pels escuts o per la política.

Hi ha molts professionals que opinen que tots els rendiments que obtenen els futbolistes haurien de ser rendiments del treball i per tant tributar a l’escala general de l’impost sobre la renta de les persones físiques. Des del meu punt de vista crec que és correcte que un percentatge de la retribució per la cessió d’aquests drets es deixi retribuir a traves de societats, ja que entenc que és una activitat diferenciada de la que realitza el futbolista, i requereix cert treball i atenció. No obstant això, és important deixar molt clara la frontera tant als clubs com als jugadors.

Daniel Piedra és economista de l’Àrea Fiscal de JDA/SFAI

FER UN COMENTARI