La guerra tributària amb els paradisos fiscals

0

Daniel PiedraDaniel Piedra, economista

A dia d’avui els paradisos fiscals són un dels temes més comentats de la vida quotidiana, ja se sigui expert en fiscalitat o no. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels paradisos fiscals. Per molts, el terme evoca paratges dignes d’escenes de la saga de James Bond, amb grans hotels, iots de luxe, automòbils espectaculars, avions, rellotges, joies…però ¿què és realment un paradís fiscal?

A efectes pràctics, considerem paradís fiscal aquell país o territori amb el qual o bé no s’ha arribat a cap acord d’intercanvi d’informació en matèria tributaria, o no s’ha firmat un conveni de doble imposició amb clàusules d’intercanvi d’informació. En conseqüència, això vol dir que no tots els governs consideren paradisos fiscals els mateixos països o territoris, ja que això dependrà d’aquestes dues variants.

En el cas de l’estat espanyol, tot aquell país o territori que formi part del llistat previst en l’article 1 del Real Decret 1080/1991 i que no hagi firmat cap acord d’intercanvi d’informació o CDI és considerat paradís fiscal. Tot i que en aquest llistat hi trobem un total de 48 territoris, actualment només 32 són considerats paradisos fiscals, ja que la resta o bé han firmat convenis de doble imposició o han arribat a firmar pactes d’intercanvi d’informació en matèria tributària.

Actualment, són els següents:

El que es busca des de l’Agència Tributària és controlar el màxim possible totes aquelles persones o entitats que es considerin contribuents per mitjà dels articles 8 i 9 de la Llei de l’Impost sobre la Renta de les Persones Físiques, i del 7 i 8 de la Llei del Impost de Societats. Per l’administració és impossible tenir controlades les rendes d’aquestes persones o entitats si no es té accés a informació dels altres països.

Cal recordar que és del tot lícit ser resident en un paradís fiscal encara que es tingui una altra nacionalitat. El problema és quan hi ha “simulació fiscal”, es a dir, que aquest contribuent afirmi que viu en un paradís fiscal però realment segueix residint a Espanya la major part del temps, i té la residencia fiscal en un d’aquests territoris o països simplement amb l’ànim de defraudar. Amb les entitats es poden donar també casos similars.

No es tan important si en aquests països es tributa o no, el fet important és tenir el coneixement i la informació sobre aquestes rendes, beneficis, actius… per poder tributar aquí, ja que recordem que sempre es tributa per la totalitat de la renda mundial que s’obtingui amb independència del lloc on s’hagi produït i de la residencia del pagador.

Personalment crec que l’administració segueixen guerra amb aquest tipus d’evasió fiscal, amb la diferencia que avui en dia, a causa de la infraestructura dels mitjans de comunicació, que tots tenim a l’abast, és molt més fàcil que es facin virals algunes notícies que no tenen perquè ser del tot certes, però que donen peu a mal interpretar les actuacions de l’administració.

Per això penso que es tindrien que donar explicacions més detallades sobre casos que, per diferents motius acaben essent públics, perquè com a mínim es tingui la sensació que a tots se’ns aplica la llei de la mateixa manera i amb la mateixa duresa. Cal evitar que hi hagi la sensació que l’administració adopta una posició passiva davant alguns personatges públics o grans empreses que es creuen més intel·ligents que la resta.

Un exemple clar sobre tot això que hem explicat és un comentari que vaig llegir fa poques setmanes a una xarxa social on es criticava per evadir impostos a l’ex-número 1 del tenis mundial, Novak Djokovic. Aquest tenista serbi des de fa uns anys resideix a Montecarlo (Principat de Mònaco). Des del punt de vista fiscal o tributari és totalment lícit que aquest home resideixi a un paradís fiscal, el que no seria correcte es que tingués la residència fiscal monegasca i en canvi realment residís o passés la majoria dels seus dies “lliures” a un altre lloc.

En el cas de les empreses, podríem parlar sobre ITX Fashion Limited empresa del grup d’Inditex encarregada de les ventes del grup online a Estats Units, Canadà i Japó. La seu d’aquesta està a Irlanda, i encara que no és un paradís fiscal podríem entendre que és un moviment estratègic per evadir tributació, tot i que la companyia al·lega que es van domiciliar en aquell país per motius tecnològics i de logística, i no pas pel tipus impositiu baix de l’impost irlandès equivalent a l’Impost sobre Societats.

No entraré a avaluar el motiu pel qual la societat resideix en aquest país, però sí que defensaré la legalitat d’aquesta residència. Mentre l’empresa operi, prengui decisions, tingui un centre d’operacions en aquest territori… entre d’altres motius pels quals es pugui entendre la domiciliació i residència fiscal en aquest país serà del tot lícit que l’empresa tributi en aquest cas a Irlanda. Una qüestió diferent seria avaluar els motius darrere d’aquesta decisió, però els fets en si són del tot legals. Cal destacar, però, que davant les crítiques rebudes, aquest grup en els últims anys ha traspassat part del seu volum de negoci a Espanya.

Aquests dos casos serien exemples d’allò que hem estat explicant anteriorment, i penso que no estaria de més que l’administració publiqués a les xarxes socials o als mitjans explicacions o es pronunciés sobre casos populars, per tal de donar nocions als ciutadans perquè no arribi a mal interpretar algunes noticies. Crec que seria molt més efectiu que campanyes per la televisió dient que “Hacienda somos todos”.

Daniel Piedra és economista de l’Àrea Fiscal de JDA/SFAI

FER UN COMENTARI