La guerra contra la City de Londres

0
Jean-Claude Juncker, Theresa May

El Brexit és una guerra Geoeconòmica on hi veiem implicats estats i corporacions. I la fusió dels dos actors, que es tradueix en el perenne interès nacional dels Estats. Com a conseqüència, la principal batalla del Brexit no rau en estar dins o fora de la Unió Europea. Rau en els avantatges fiscals que cada país pot oferir per captar empreses, i la financiarització que això comporta, amb la força geopolítica que dóna aquesta financiarització.

La UE és el pretext intel·lectual del conflicte mencionat més amunt. Per exemple, excloure el Regne Unit del Mercat Únic, és una amenaça buida. A Londres ho saben, i a Brussel·les també, però és un bon pretext per atacar Londres i omplir diaris sense haver d’entrar en el quid de la qüestió. Principalment, perquè el soci comercial més gran del Regne Unit és els Estats Units, país amb el qual, per cert, no hi té cap tractat comercial. De manera contraria, la Gran Bretanya té el dèficit comercial més gran amb Alemanya. El Regne Unit tindrà, de ben segur, la mateixa relació que ha tingut fins ara amb els estats europeus a nivell comercial, però sota un altre paraigües, perquè convé al continent i a la Gran Bretanya.

El perill del Mercat Únic rau en el ús que se li doni. Si aquest mercat condueix a una integració malentesa amb Orient i Europa es deixa abraçar per les infraestructures OBOR, es pot donar un bloc econòmic i geopolític perillós pel que fa als drets democràtics dels ciutadans. És a dir, si Euràsia es convertís en una illa al marge dels Estats Units i d’esquena al Regne Unit, ens trobaríem amb que la Xina seria la primera potència mundial de caràcter autòcrata, amb Europa d’ostatge. És poc probable que passi, però de moment crida l’atenció que Deutsche Bank ja ha compromès $3B en finançar projectes d’infraestructura dins del marc OBOR.

On les coses es poden complicar per als Britànics és amb el passaport financer. Passporting, és el dret que té una empresa registrada a l’Espai Econòmic Europeu (EEE) per fer negocis en un altre país de l’EEE, sense necessitat d’autorització del país tercer. Això és especialment interessant per Londres un cop estigui fora de la UE, perquè estalvia molta burocràcia alhora de fer negocis. Però no només pels negocis de les empreses britàniques, el passporting és útil sobretot, pels serveis financers que ofereix la City.

Però a part dels negocis rutinaris, els serveis de passaport cobren una gran importància perquè la City de Londres és un hub d’internacionalització pel Yuan. Després del referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea el 23 de Juny, hi van haver veus pessimistes que alertaven sobre la capacitat de la City de Londres per actuar com a cambra de compensació i oferir bons denominats amb Yuan. Tanmateix, i segons SWIFT, en ple Brexit, Londres ocupa el primer lloc com a centre offshore de Yuan. I de fet, Londres segueix sent líder com a centre de girs de divisa estrangera.

Finalment, la darrera batalla rau en els territoris d’ultramar sota domini de la corona britànica. L’any passat la Comissió Europea va publicar un acolorit grup de 17 territoris, acusats de ser paradisos fiscals, entre d’altres: Panama, Corea del Sud, els Emirats Àrabs Units, Macau, Bahrain, Barbados, Namíbia i Trinidad i Tobago. Dels 17 territoris, cap forma part dels territoris britànics d’ultramar, cap és una dependència de la Corona. Tanmateix, això està a punt de canviar. Segons un reportatge del The Independent, la Unió Europea començarà a perseguir altres territoris com “Anguilla, les Illes Verges Britàniques i les illes Turks i Caicos.” Però si la UE estira massa del fil dels paradisos fiscals, es podria desfer el seu propi vestit. Un estudi dut a terme per Oxfam, (World’s worst corporate tax havens exposed) situa (3) Holanda, (6) Irlanda i (7) Luxemburg en el top 15 dels “pitjors paradisos fiscals.” A més a més, segons un estudi de la Universitat d’Amsterdam, els paradisos fiscals són una tradició molt continental. Així, els beneficis corporatius desnacionalitzats estan situats respectivament, a Holanda (23%), el Regne Unit (14%) i Irlanda (1%) països dins la Unió Europea. Ironies del destí, el vice-primer ministre d’Holanda ha avisat que bloquejarà qualsevol tractat comercial dins del marc del Brexit, que no impliqui, també, l’adopció de mesures contra l’evasió fiscal per part del Regne Unit. Una altra ironia, la que representa el president de la Comissió Europea Jean-Claude Junker, que durant 18 anys com a primer ministre de Luxemburg, va fer tots els esforços per bloquejar els esforços de la Unió Europea per lluitar contra el frau fiscal dut a terme per part de multinacionals.

El Brexit desemmascara els actors de poder real. Perquè tot i veure a homes i dones amb vestits i corbata, representat governs supranacionals i estats, les amenaces i les negociacions no tendeixen a pivotar envers les institucions. Les institucions s’usen com a palanca de força, per aconseguir altres objectius com els que hem descrit més amunt. Però els homes ben vestits sempre ajuden, així, la City de Londres té un aliat que, en certa manera, era previsible. El Primer Ministre francès, Emmanuel Macron, ha afirmat que “en un referèndum com el que es va donar al Regne Unit, els francesos també haurien optat per marxar de la UE.” Sembla ser que el nou Pompidou serà còmplice en la reforma europea que el Brexit pot desencadenar.

Pol Serrano és periodista i Màster en Política i Relacions Internacionals per la Universitat de Kent. Està especialitzat en economia i seguretat.

FER UN COMENTARI