diumenge, 16 desembre 2018

Economia i seguretat, els dos handicaps de la transició tunisiana (I)

|

Amb la revolta popular de gener de 2011, Tunísia posava fi a la dilatada presidència de Ben Ali, i iniciava un nou full de ruta amb la voluntat de desempallegar-se de les constriccions del passat. Set anys després, l’única democràcia del món àrab avança a marxes forçades pel fil d’una transició que encara no ha finalitzat. La democràcia naixent, que havia de ser l’exemple paradigmàtic al Magrib i l’Orient Mitjà que l’autoritarisme no és condició sine qua non de govern, avui perilla per la inestabilitat econòmica i unes tensions socials a l’alça, sobretot a les zones frontereres amb Algèria a l’oest i amb Líbia al sud del país. A més a més, els progressos encomiables en matèria democràtica des de la revolució dels llessamins, contrasten amb unes xifres torbadores que situen a Tunísia com el país que, proporcionalment a la seva població, més terroristes ha exportat als escenaris internacionals de la gihad.

El sector turístic ha patit una forta davallada d’ençà dels atemptats del 2015 en els que van morir 55 estrangers. Tunísia no acaba de sortir d’un estat d’emergència que sembla prolongar-se indefinidament. Des que va triomfar la revolució el 14 de gener de 2011, amb prou feines ha estat 16 mesos fora de l’excepcionalitat. Un estat d’excepció d’aplicació continuada des de novembre de 2015, arran d’un atemptat suïcida contra membres de la Guàrdia Presidencial, i que el passat sis de març el president tunisià tornava a ampliar per set mesos més. Una mesura preventiva que té molt a veure amb la davallada de l’Estat Islàmic als diferents teatres de conflicte internacional i la previsió d’una tornada massiva de combatents al país, que amenaça amb desestabilitzar la fràgil democràcia tunisiana.

Radicalisme i exportació de combatents després de la revolució

El fenomen gihadista tunisià, certament, no és cosa nova. Es remunta a la dècada dels noranta amb la participació de molts tunisians a la gihad afganesa. Però és a partir de la revolució que troba l’espai per assentar-se de nou a Tunísia. Un dels primers exponents d’aquesta nova onada terrorista, és la milícia Ansar al-Sharia, impulsada al 2011 per excombatents amnistiats pel primer govern escollit democràticament, tot aprofitant la benvolença inicial del partit de govern, Ennahda, envers l’islamisme salafista i el buit de seguretat que deixava rere seu el desmantellament del règim anterior.

L’islamisme polític, fortament reprimit durant la dictadura, es va convertir de la mà d’Ennahda en una de les opcions polítiques més atractives per tots els que volien trencar amb el passat. Tot cercant compromisos entre les demandes dels votants islamistes i els seus socis de govern, Ennahda va permetre que Ansar al-Sharia (una milícia islamista) gaudís d’una llibertat de moviments sense precedents durant els seus primers dos anys de govern. Temps suficient per a que l’organització terrorista prosseguís una campanya exitosa de proselitisme i creés un pol de radicalització i reclutament important. Il·legalitzada al 2013, alguns dels seus membres es van afiliar a la Brigada Oqba Ibn Nafaa, branca tunisiana d’Al Qaeda al Magreb Islàmic, que d’ençà s’ha disputat la notorietat i la reivindicació d’atemptats amb Estat Islàmic a la regió.

No es coneixen xifres exactes sobre el nombre de tunisians que en els darrers anys han passat a alimentar els reclutaments d’Estat Islàmic a Síria, Líbia o l’Iraq. S’ha arribat a parlar de 7.000 combatents, tot i que al 2015 un grup de treball de les Nacions Unides l’estimava en 5.000 persones i el darrer informe de The Soufan Group el situava en només 3.000. Tot i que aquesta darrera estimació és a la baixa, el més probable és que les xifres reals la sobrepassin en escreix, atès que un cop controlada pel govern la via aèria cap a Síria a través d’Istanbul, molts gihadistes abandonaren el país per la frontera terrestre amb Líbia.

[Nota de l’autora: The Soufan Group fa una estimació tenint en compte, entre d’altres, xifres oficials del govern. Però els experts coincideixen en que són xifres molt incertes perquè resulta molt complex, pel govern, comptabilitzar les fugides que es donen en situació d’il·legalitat o informalitat]

 

De l’economia informal a la gihad: quin paper hi juga el contraban?

La porositat de les fronteres amb Algèria a l’oest i Líbia al sud-est havia facilitat, durant dècades, un comerç de contraban molt fructífer. El règim de Ben Ali va fer la vista grossa en un acord tàcit amb els traficants, que per contra s’abstenien de comerciar amb alcohol, drogues i armes. Era una situació de benefici mutu: els comerciants gestionaven els fluxos transfronterers, i el govern no s’havia de preocupar gaire pel desenvolupament d’una regió que, en absència d’altres opcions, subsistia a través de l’economia informal.

Tanmateix, el col·lapse de l’estat a Líbia va agreujar la situació social i de seguretat a la zona fronterera del sud est tunisià. Els canvis de poder en les milícies tribals líbies van modificar l’estructura establerta per les màfies que tradicionalment controlaven i organitzaven el contraban, incloses les rutes que utilitzaven amb més assiduïtat, tot alterant les jerarquies tribals i els mercats transfronterers establerts amb anterioritat. La incorporació de nous actors a l’equació ha obert la via al comerç de béns prohibits, com l’alcohol i les drogues, en paral·lel a l’establiment de contactes amb organitzacions terroristes.

Si d’entrada els passos fronterers van facilitar la sortida directa de gihadistes cap a Líbia i Síria, en una següent etapa ja van servir per a canalitzar l’arribada dels combatents als camps d’entrenament des d’on s’enviarien als diferents fronts libis de guerra, o de tornada a Tunísia per perpetrar-hi atacs com el del Bardo al març de 2015 o Sousse al juny del mateix any. Un d’aquests camps d’entrenament està situat a Sabratha, localitat líbia situada a 70 km de la frontera amb Tunísia i sucursal d’Estat Islàmic, que ha estat gestionada pràcticament en la seva majoria per tunisians i contrabandistes locals. Des d’allà, i probablement esperonats pels atacs aeris americans que hi van deixar una cinquantena de morts, també van sortir les dotzenes de combatents que al març del 2016 van intentar, sense èxit, la presa de Ben Gardane al sud de Tunísia, per tal d’establir-hi una wilayat (nom àrab que els seguidors d’Estat Islàmic donen a les ‘províncies’ que intenten establir arreu) d’Estat Islàmic.

Elena López Werner és politòloga i Màster en Relacions Internacionals per la Universitat de Barcelona. Està especialitzada en terrorisme gihadista i seguretat. Actualment resideix a Tunísia.
Publicitat

Seguiu-nos a: