dilluns, 24 setembre 2018

Economia i seguretat, els dos handicaps de la transició tunisiana (II)

|

Com gestionar l’amenaça del retorn? Militarització vs. prevenció  

L’atac a Ben Gardane, que es va saldar amb la mort d’una cinquantena de combatents d’Estat Islàmic, va accelerar la militarització de la frontera tunisiana amb Líbia a través de la construcció d’una barrera d’uns 200 km feta amb bancs de sorra i trinxeres d’aigua per tal d’impedir el pas de vehicles i tallar els fluxos de contraban. Tot i això, l’efecte va ser més aviat contraproduent. En comptes de frenar l’activitat criminal i el contraban de materials i substàncies perilloses (com per exemple drogues, explosius, armes), el control militar de la frontera va donar peu a més vies de corrupció. Això va implicar a les forces armades, que van passar de ser responsables de la lluita contra el crim organitzat i el comerç il·lícit de drogues i armes, a ser partícips de la gestió de tota l’economia transfronterera il·legal. Les corrupteles que s’han generat al si de l’aparell de seguretat tunisià no només han fet trontollar la credibilitat d’una de les poques institucions al país que encara gaudia de certa acceptació popular arran del seu rol durant la revolució, sinó que han engendrat tota una sèrie de recels i competició entre exèrcit, policia i guàrdia nacional, per tal d’obtenir una part del pastís.

Publicitat

Des de l’assalt fallit a Ben Gardane, Tunísia no ha patit més atemptats a gran escala, si bé ha mantingut un nivell d’insurgència baix però constant dirigit cap als cossos de seguretat. Ara bé, el passat 9 de març, el Libya Herald es feia ressò de l’informe recent del panell d’experts de Nacions Unides sobre Líbia, que tornava a posar en relleu els efectes nefastos que les creixents tensions a l’oest de Líbia podrien tenir en el retorn de gihadistes a Tunísia. La por que aquestes onades de retornats reforcin la construcció de xarxes extremistes a nivell nacional, tot aprofitant el malestar i desesperació de les comunitats del sud-est, que han vist esfondrar-se el seu únic mitjà de subsistència, estimula el record encara massa viu de la insurgència armada que va patir el govern algerià durant la dècada dels noranta amb el retorn dels veterans de la gihad afgana.

The Soufan Group calcula que uns 800 gihadistes haurien tornat ja a Tunísia. Per contemplar la recepció dels milers que en algun moment o altre intentaran l’entrada al país, no ajuda que el sistema penitenciari tunisià, segons xifres oficials del 2017, tingui una ocupació entre el 150% i el 200%, i que moltes organitzacions de defensa dels drets humans hagin considerat que les condicions actuals d’internament juguin un paper fonamental a l’hora de crear el caldo de cultiu necessari per a la radicalització. La necessitat de trobar solucions alternes a l’empresonament dels gihadistes retornats, ja sigui via vigilància o arrest domiciliari, és una qüestió controvertida sobre la que no hi acaba d’haver consens, a banda de no existir un programa nacional de prevenció i contra-radicalització que treballi per neutralitzar els nuclis de reclutament. Per suavitzar les tensions, el Ministre de Justícia tunisià ha anunciat la intenció de construir presons noves i reorganitzar-ne les existents, una qüestió d’urgència que no hauria de quedar-se només en paraules buides. Tanmateix, construir noves presons no té massa sentit si no venen acompanyades de la voluntat d’implementar un programa social d’alerta i detecció prèvia dels processos de radicalització que treballi a nivell familiar i comunitari.

Corrupció, pobresa i (in)seguretat: les claus de la crisi institucional

Mitjans de comunicació i autoritats governamentals, també pequen de voler posar en un mateix calaix tots els tipus de trànsit il·lícit que d’alguna manera fan perillar la seguretat estatal. Des que la lluita contra el terrorisme s’ha convertit en prioritat nacional, hauria de ser primordial fer una distinció clara entre les xarxes de contraban normal i els fluxos de violència i crim organitzat. Si hi afegim la manca d’un esforç concertat per encarar les disparitats regionals que han sumit el sud-est del país en un pou de marginació política i econòmica, criminalitzar l’economia submergida només fa que atiar el foc i alienar encara més la població local.

La falta de perspectives socioeconòmiques i l’amenaça del terrorisme certament han jugat en contra de la coalició de govern secular-islamista sortida de les eleccions de 2014. No hi ajuda, que al febrer d’enguany la Comissió Europea, amb més o menys encert, afegís Tunísia a la seva llista negra de tercers estats amb ‘alt risc’ de blanqueig de capital i finançament del terrorisme. La conseqüència va ser la dimissió del governador del Banc Central de Tunísia, que juntament amb la renúncia del cap del Consell Superior de Justícia i la destitució del Director de Seguretat Nacional dins el Ministeri de l’Interior, són antecedents poc encoratjadors per què el govern surti il·lès de la crisi institucional en la que actualment es troba immers.

El resultat d’aquest desgast polític probablement no el tardarem a veure, ja sigui arran de la nova configuració de govern que sembla estar-se ordint, i que pot donar com a resultat el canvi del primer ministre, o bé a través dels resultats de la propera convocatòria d’eleccions locals, previstes pel dia 6 de maig. Aquests comicis municipals seran les primeres eleccions locals després de la revolució que, després de diversos intents d’aplaçament per part del govern, han aixecat temors entre els activistes que hi veuen un intent de l’antic règim per frenar els avenços promesos després de la revolta. És probable que el desencís generalitzat porti a baixes taxes de participació. El resultat de les eleccions no solament ha de comportar la descentralització del poder central que desitgen les regions del sud i de l’interior, sinó també hauria de servir com a baròmetre polític del que es pot esperar de cara a les presidencials i legislatives de 2019, on difícilment veurem una reedició de la coalició de govern actual.

Elena López Werner és politòloga i Màster en Relacions Internacionals per la Universitat de Barcelona. Està especialitzada en terrorisme gihadista i seguretat. Actualment resideix a Tunísia.

Publicitat

Seguiu-nos a: