dilluns, 24 setembre 2018

De Barcelona al món: la gran lliçó d’Ildefons Cerdà

|

Hom coneix a l’enginyer Ildefons Cerdà per ser el creador de l’Eixample de Barcelona, una malla urbana que és reconeguda i admirada a nivell internacional com un dels principals trets de la capital catalana. Resulta, però, que aquest fet és només una petita part de la història. Cerdà no només va projectar com havia de ser la Barcelona del futur, sinó que va escriure una sèrie de documents, en forma de teories generals (com la Teoría General de la Urbanización de 1867), que proposaven una vertadera revolució dins el pensament europeu modern sobre què havia de ser i com s’havia de planificar una ciutat. Què era, exactament, una ciutat? Quin era el seu origen? Com havien evolucionat al llarg del temps? I, sobretot, com es podien construir millors ciutats? Aquestes dissertacions fetes per un sol home que compartien un objectiu comú: formular les bases tècniques d’una nova proposta d’ordenació urbana que, al llarg del temps, fos la base d’una aplicació universal.

Cerdà, ferm defensor dels ideals liberals i reformistes, es plantejava que pensar i construir una ciutat no era quelcom exclusiu a l’art. Una ciutat, a més d’oferir-se a la bellesa, havia de respondre a un objectiu racional i primordial: restar al servei del ciutadà. La ciutat havia de fer fàcil la vida de la població que albergava. I allò que ho podia permetre era la ciència. Per això, en l’ideari de Cerdà els avenços tecnològics són la clau per a resoldre la majoria de problemes urbans. I, també per aquest motiu, Cerdà creia que construir ciutats era quelcom tan important per a la vida de l’ésser humà que calia reivindicar-ho com una nova ciència, amb un mètode propi, i a l’alçada de la resta de disciplines i ciències existents. No és d’estranyar, doncs, que Cerdà sigui el primer que parla, en termes científics i lingüístics, d’urbanització:

Publicitat

He aquí las razones filológicas que me indujeron y decidieron a adoptar la palabra urbanización, no solo para indicar cualquier acto que tienda a agrupar la edificación y a regularizar su funcionamiento en el grupo ya formado, sino también al conjunto de principios, doctrinas y reglas que deben aplicarse, para que la edificación y su agrupamiento […] sirvan para formentar su desarrollo y vigor y para acrecentar el bienestar individual, cuya suma forma la felicidad pública” [1].

Cerdà mirà de plasmar la seva visió de la ciutat, en bona part, a partir del projecte d’Eixample barceloní. El resultat, però, fou força diferent del que plantejà originalment l’autor. Cerdà volia una Barcelona eficaç en els seus usos, ràpida en el seu transport –el tramvia, en aquell moment, començava a adquirir importància a les ciutats– i rica en les seves relacions socioeconòmiques. Els edificis administratius havien de ser distribuïts de forma igualitària per a tota l’extensió de la nova ciutat. Les escoles, els mercats, els edificis militars i fins i tot les esglésies, també. I, com a bon higienista, es plantejava la creació de grans espais verds, tant a la perifèria de la ciutat com integrats dins la trama urbana. A més, projectava unes illes (conegudes, per als barcelonins i barcelonines, com a “mansanes”) que conservaven una proporció equilibrada d’espai públic i espai privat. Les illes, de fet, representaven la unitat urbana bàsica del seu plantejament, i la seva regularitat era entesa com un vertader valor matemàtic. Cada 5×5 illes formaven un barri; cada 2×2 barris constituïen un districte; i el mòdul de 2×2 districtes era considerat com un sector. Aquesta organització urbana permetia una distribució lògica i racional dels equipaments: un centre social per a cada barri; un gran mercat per a cada districte; i un parc urbà, un hospital i dos edificis governamentals per a cada sector.

A més de ser un gran matemàtic d’allò urbà, Cerdà també va ser un gran investigador. Ho va estudiar tot, de la Barcelona del segle XIX. Va recollir dades de les epidèmies, de la mortalitat, de les diferents classes socials existents. Però també de com es generava i es difonia la contaminació del medi urbà, origen de tots els mals… i de la necessitat de viure, com a éssers humans, en espais dignes, amplis, ventilats, assolellats, amb una bona provisió d’aigua neta i un bon sistema de comunicacions. Barcelona, amb Cerdà, va tenir l’oportunitat de deixar enrere l’etapa fosca d’una industrialització malfeta i tancada a dins de les seves pròpies muralles per tal d’expandir-se a partir de grans vies que la connectessin amb la resta de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Aquesta és la raó de ser de la Diagonal, de la Meridiana o de la Gran Via de les Corts Catalanes: obrir Barcelona al món.

Al mateix temps que planificava el futur de Barcelona, Cerdà es convertia en un dels pares de l’urbanisme modern. No en va, experts internacionals com el Dr. Michael Neuman, professor d’urbanisme sostenible a la Universitat de Westminster, consideren que l’obra de Cerdà és un exemple universal de multidisciplinarietat, on hi tenen cabuda des de l’enginyeria a l’estadística, des del dret a la filosofia, i des de la geografia a l’economia [2]. O el biòleg i director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, Salvador Rueda, que afirma que la visió de Cerdà, pensada fa dos segles, pot donar encara respostes als reptes globals de la ciutat d’avui. Cerdà encara és ben viu: un exemple d’això és que el passat mes de novembre es presentà, al CCCB, la primera traducció a l’anglès de la seva Teoría General de la Urbanización.

L’insigne urbanista ens va deixar, com a herència física i material, l’Eixample i les seves teories. Però, probablement més important que tot això, és un dels valors universals que ens ensenyà: el significat, i la dignitat, de ser ciutadà de Barcelona.

[1] García-Bellido, J. (2000): “Ildefonso Cerdà y el nacimiento de la urbanística: la primera propuesta disciplinar de su estructura profunda”, Scripta Nova, 61, 1 d’abril de 2000, <http://www.ub.edu/geocrit/sn-61.htm>.

[2] Neuman, M. (2011): “Ildefons Cerdà and the future of spatial planning: the network urbanism of a city planning pioneer”, Town Planning Review, 82 (2), 117-144.

Albert Santasusagna Riu és Doctor en Geografia, Planificació Territorial i Gestió Ambiental. Investigador postdoctoral sobre urbanisme sostenible (AGBAR/Universitat de Barcelona).

 

Publicitat

Seguiu-nos a: